Cristina Daura, de la Massana al ‘New Yorker’

Per | 11/01/2019

+ info: ARA

Quan era petita, Cristina Daura (Barcelona, 1988) acostumava a reunir-se cada nit amb la família al sofà per mirar una pel·lícula amb els llums apagats. Però a ella li agradava tant dibuixar que encenia un llum de peu per il·luminar el quadern en què anava fent dibuixos de qualsevol cosa mentre mirava la pel·lícula de reüll. Això treia de polleguera el seu germà Xavi -el 50% del duet humorístic Venga Monjas-, que reclamava foscor per al ritual cinèfil. Avui ningú renya Daura per dibuixar: al contrari, se la rifen les millors capçaleres del món i col·labora amb el New York Times i el New Yorker i il·lustra portades per a Penguin i per a revistes com Süddeutsche Zeitung Magazin. A l’estat espanyol, curiosament, la seva presència als diaris i revistes encara és mínima, potser perquè els seus colors llampants i paisatges surrealistes posen nerviosos els directors d’art; però en el món de la música i el còmic el seu grafisme és un referent i ha firmat cartells per a festivals i concerts, i portades de discos com El monstruo de la cueva, de Joe Crepúsculo.

Amb tot, es pren l’èxit amb calma. Només fa quatre anys que va abandonar una feina a mitja jornada per dedicar-se a dibuixar a jornada completa. A l’octubre va fer una exposició a la galeria El Diluvio Universal recopilant els treballs de la seva etapa com a autònoma i la va titular, significativament, Todo bien hasta ahora. “De moment vaig bé, dormo tranquil·la i en tinc per menjar. Però sempre amb l’ull posat en el fracàs eventual”, escrivia en el programa de la mostra.