‘La gran il·lusió’, una sèrie necessària

Per | 10/01/2019

+ info: El País

La segona meitat del segle XIX va viure una espècie de frenesí del visible, va escriure Jean-Louis Comolli. I, òbviament, també el va viure Catalunya. La gran il·lusió, la sèrie sobre la història del cinema català, reviu aquest frenesí i el trasllada a l’espectador, però amb l’encert de resumir-ne clarament els conceptes bàsics: el cinema no era vist com una manifestació artística, la burgesia se’n va cansar aviat i les projeccions van sortir dels salons elegants cap a les barraques dedicades a l’oci popular (a la Rambla l’entrada costava una pesseta i al Paral·lel, 15 cèntims); els motius cinematogràfics es copiaven (la sèrie mostra els viatges a la lluna, idèntics, de Méliès i Chomón)…

La sèrie, de la qual són responsables Àlex Gorina i Esteve Riambau, fuig del to acadèmic sense pagar-ne cap peatge ni deixar d’explicar els fenòmens o moments essencials. Particularment suggeridora, per exemple, és la reflexió de com Edison es va equivocar amb les seves màquines de visionat individual —que les projeccions dels Lumière van expulsar del mercat— i com ara, al segle XXI, torna aquest consum individual de la imatge, ara en mòbils i tauletes.