Joana Biarnés: “A la premsa hi va haver un moment en què, en lloc de guanyar espai, vam començar a perdre’l de nou”

Per | 08/01/2019

+ info: Catalunyaplural.cat

Volia ser telefonista. Connectar tot aquell munt de cables; estar enmig de les telecomunicacions entre Badajoz i Girona, Madrid i Cadis. Tot en un moment. Posar en contacte a la gent. Però allò no tenia futur, li deia la seva família (quin bon ull per ser els anys seixanta).També ho va intentar amb la pintura, però el primer bodegó es va resistir: allò-no-semblava-un-càntir.A casa estava envoltada de químics; Joan Biarnés havia muntat un petit estudi fotogràfic, allà retratava tot l’esport del Vallès. Aquells olors van anar impregnant l’olfacte de Juanita. Fins al punt que, un dia de molt de trànsit a l’estudi del seu pare a Terrassa, ella va decidir donar un pas endavant.

-És una llàstima, però no us podré ajudar … -diu Joan Biarnés a un grup d’excursionistes que, moguts pel descobriment d’un gos de nom Llest, asseguren haver trobat una nova gruta a Terrassa. Joan Biarnés era un gran amant de l’excursionisme, però aquell dia el treball el desbordava.-Ho faré jo, pare -comenta una jove Juanita Biarnés (ara Joana Biarnés) al seu progenitor, conscient de la il·lusió que ell sentiria a veure retratats aquells pedrots.-Què? Si no has practicat res …-Ho faré jo, pare.

Dit i fet. Joana Biarnés (Terrassa, 1935) es penja al coll per primera vegada una Leika i baixa els gairebé setanta metres de la novíssima gruta del Vallès. Biarnés, de 20 anys, baixa amb posat de reportera: “Disfressada, projectant-me-confessa Biarnés- i mostrant seguretat”. Tira un munt de fotos, fins que arriba a la foto : una doctrina del seu pare, per moltes que es fessin fora… Sempre havia d’haver una de bona.