Entrevista al fotoperiodista Kim Manresa

Per | 07/01/2019

Kim Manresa: “La nostra societat ha tirat enrere tant en els drets dels infants, com en els de la dona i els laborals”

 

Per Marta Civil i Serra (OCC InCom-UAB)

 

Kim Manresa (Barcelona, 1961) va decidir dedicar-se al fotoperiodisme, perquè de petit volia fer la volta al món, un somni que l’ha portat a 160 països. La seva formació autodidàctica l’ha ajudat a apropar-se a realitats que sovint poden semblar inabastables. Després de treballar a l’estudi Colita, al Tele/eXpres i en agències internacionals, va entrar a La Vanguardia l’any 1985.

Avui ens ha rebut a l’exposició “Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos”. Aquesta exposició, produïda per la companyia d’assegurances DKV, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, es pot visitar al Palau Robert de Barcelona, del 7 de setembre de 2018 al 10 de febrer de 2019. Amb ell hem parlat de la dificultat d’exercir el fotoperiodisme i què ha suposat la irrupció d’internet per als mitjans, mentre segueix reivindicant l’educació i la defensa dels drets humans a països en vies de desenvolupament, però també a Catalunya i a Espanya, on queda encara molt camí a fer.

 

 

Kim Manresa, a l’exposició col·lectiva Creadors de consciència, al Palau Robert de Barcelona
(© Marta Civil i Serra, OCC InCom-UAB)

 

 

“Creadors de consciència” ens apropa la feina de persones que sovint arrisquen la seva vida. Com valora el fotoperiodisme que s’està fent a Catalunya i a Espanya?

M’atreviria a dir que Catalunya i Espanya es troben al top ten del fotoperiodisme mundial. Mai no hi ha hagut una generació tan bona com ara, però també és veritat que mai no hi ha hagut tanta precarietat laboral com ara. Hi ha una crisi de valors i també en relació cap a on va la informació i quina informació volem. Fins que no sapiguem quin camí volem, estem en un terreny d’arenes movedisses.

 

Com creu que haurà de ser el periodisme i la premsa diària, en un futur?

El fotògraf tal com el coneixíem, quan arriba a un lloc a cobrir un tema d’última hora, com pot ser un incendi, ja fa estona (hores) que la imatge està a les xarxes. La missió del fotoperiodisme és aprofundir en tot això. Si ens centrem en el cas del Procés català, tothom parla del mateix, però ningú posa atenció en altres focus d’interès com pot ser la Val d’Aran o Tabàrnia. Tothom cobreix fotogràficament les grans manifestacions. Però un bon reportatge plural, sobre el Procés, no existeix, ningú l’ha fet.

 

Creu que desapareixerà la premsa en paper?

Jo crec que han de conviure la ‘premsa digital’ (que seria en realitat la ‘premsa instantània’), amb la ‘premsa en paper’. En aquest segon cas, jo crec que la premsa en paper no hauria de desaparèixer mai, i s’hauria de reservar pels temes en profunditat. En síntesi: la premsa digital, pels temes d’immediatesa, pel ‘clic’, per aquelles notícies que en 3 minuts o en 3 hores ja poden haver quasi caducat; i deixaria per al paper, els reportatges en profunditat, amb equips de periodista i fotògraf, que ens aporten una mirada profunda i plural de la realitat, que cal llegir amb calma, amb el diari obert al damunt de la taula, copsant totes les dimensions del que ens està transmetent el reportatge. I, aleshores, efectivament, la gent pagaria 2 euros per llegir aquests reportatges en profunditat que els autors han fet dedicant-hi temps, perquè aquests continguts no es poden fer mai amb pressa, demanen temps d’elaboració.

 

L’exposició “Creadors de consciència” serà itinerant per Espanya i els beneficis de la venda del llibre es destinaran a Reporters sense Fronteres. Quina és la feina més difícil que té avui aquesta ONG internacional?

El seu paper avui és crucial, però pot fer poc, com moltes ONG. Hi ha més periodistes assassinats que mai i també més periodistes empresonats que mai. Cal tenir en compte, però, que moltes vegades al darrera d’aquests assassinats o empresonaments hi ha governs. Crec que avui la societat és més intransigent que abans.

 

Com pot afrontar avui la societat el fenomen de les fake news, tant en relació amb les notícies falses o com amb les notícies no completament verídiques?

Controlar el fenomen és molt difícil. S’ha d’educar la gent perquè tingui la capacitat de seleccionar què és veritat i què és mentida. Això hauria de ser un ensenyament obligatori a les escoles, perquè les noves generacions viuran tota la vida en aquest entorn digital.

 

Què es pot fer al respecte?

S’hauria de replantejar el sistema educatiu: algunes assignatures poden seguir essent vàlides i d’altres, en canvi, han quedat caducades. Més que mai es necessita una premsa seriosa i bons professionals amb credibilitat i responsabilitat. Sobretot, professionals responsables. La credibilitat que s’ha perdut s’ha de poder recuperar. La premsa seriosa ha jugat una mica amb el sensacionalisme que ha engolit tothom i cal recuperar aquesta credibilitat, que només es podrà recuperar amb professionals responsables.

 

El mes d’octubre va rebre el premi Gollut, en el marc del festival que se celebra a Ribes de Freser. Què són els golluts i com veu els drets humans avui dia?

El Premi Gollut és un premi local que es concedeix durant la setmana del Festival de cinema de drets humans i que m’han premiat enguany per la meva trajectòria professional de 45 anys (vaig començar molt jove, als 13 anys, eh!). Porta el nom d’una comunitat que va viure a la Vall de Ribes i que els seus membres van ser discriminats, fins que van desaparèixer a mitjans del segle passat. Els golluts tenien una malaltia, anomenada goll, que podia provocar malformacions al cos i van ser discriminats per això, per tenir una malaltia, per ser diferents a la resta de la societat.

 

Avui demanaríem públicament que se’ls respectés…

Avui hi ha moltes ONG que lluiten a favor dels drets humans, però els drets humans avui estan més castigats que mai. La nostra societat ha tirat enrere tant en els drets dels infants, com en els de la dona i en els laborals.

 

Com es podrien recuperar aquests drets?

El que anomenem ‘societat del benestar’ va permetre avançar molt durant els anys vuitanta i noranta del segle xx, però la crisi econòmica global ha comportat una crisi de respecte, de valors. Això només es podrà recuperar si repensem l’educació que volem i, en conseqüència, el sistema polític, social i econòmic que ens envolta.

 

El seu projecte “Escoles d’altres mons” és una exposició creada el 2006, itinerant, gràcies al suport de la Diputació de Barcelona. Segueix tenint vigència avui?

Mai a Catalunya s’havia vist una mateixa exposició a 120 poblacions, i al llarg dels 12 anys l’han visitat milers d’infants. A través de les meves fotografies i textos originals que vaig demanar a 80 escriptors, l’exposició permet reflexionar sobre l’educació al mon.

 

Com podria millorar l’educació?

Crec que la societat en la qual vivim és una piràmide i aquesta s’ha desmuntat. I per construir una piràmide sempre s’ha de començar des de baix. Quan dic des de baix em refereixo al model de societat que volem, quina educació hem de donar als nostres fills perquè la societat avanci. I jo també crec que estem en una societat democràtica on tothom pot ser president o polític, però els qui vulguin ser-ho haurien de tenir un mínim de cultura i educació. Perquè són persones que acaben sortint cada dia als mitjans i els nostres infants els veuen i s’hi emmirallen. Per tant, són els primers que han de donar exemple en ètica i compromís social. I, després, ja els hi demanarem també als empresaris.

 

Amb el llibre Històries d’Àfrica, en preparació, vol oferir una mirada positiva d’aquest continent, més enllà de les guerres i la fam. Quina percepció vol canviar?

Àfrica no és pobre, és un continent molt ric. Ja ens agradaria a Catalunya o Espanya tenir els recursos naturals que té Zaire, Congo, Sud-Àfrica,… El que passa és que aquests recursos estan explotats per multinacionals sense escrúpols. A més, l’ajuda d’Europa a aquests països es queda pel camí. Senegal i Marroc són dos dels països que reben més diners europeus pel control de pasteres. Amb aquests diners es podrien construir fàbriques a Senegal, per acollir tots els immigrants que fugen. Al Marroc, el seu rei és una de les persones més riques del món. Si totes aquestes ajudes arribessin realment a la població, canviaria la situació. Un altre exemple el trobem a l’Àfrica Negra, a Guinea Equatorial, un territori com Galícia i un dels principals productors de petroli. Com pot ser que amb aquests recursos estigui a la misèria? El seu president té immobles a les grans capitals econòmiques, amb consentiment indirecte dels països occidentals. Això hauria de canviar, sens dubte.

 

Amb el periodista Xavi Ayén han exposat el treball sobre el Premis Nobel de Literatura a Estocolm (“Literary Rebellion”, Nobel Museum), a Barcelona (“Passejades de Nobel”, Caixa Fòrum) i ara també a Lisboa (“Silencio e Memoria”, Torreão Ponte, Museu de Lisboa). Quin dels 23 Premis Nobel que ha conegut l’ha impressionat més?

Després d’Estocolm i Barcelona, ara l’exposició es pot visitar a Lisboa. És un treball obert, que s’inaugurarà a diferents ciutats europees. És una feina que mostra la part més humana d’aquests creadors. Alguns m’han impressionat molt amb el seu compromís amb els drets humans, sobretot José Saramago, Kenzaburo Oé, Nadine Gordimer, Wole Soyinka o Toni Morrison.

 

Tornant a l’exposició col·lectiva que es pot visitar al Palau Robert, cada un dels 40 fotoperiodistes mostren tres de les imatges més representatives de la seva obra. Ens podria explicar per què li han seleccionat aquestes tres imatges seves?

M’han seleccionat tres fotografies de tres temàtiques diferents, de tres continents. Hi ha una fotografia d’Àfrica sobre un problema que avui en dia ha augmentat respecte el moment que jo vaig fer el reportatge, ara fa 20 anys, sobre la mutilació genital femenina. El segon tema és una cosa molt greu, aberrant, i que hauria de ser molt castigada: la prostitució infantil forçosa a grans ciutats turístiques en països en vies de desenvolupament, en aquest cas Brasil, on turistes sense escrúpols s’aprofiten d’aquesta situació i haurien de ser condemnats, sense miraments. La tercera fotografia correspon a un tema més proper i que ens afecta moltíssim: la prostitució i el tràfic de dones aquí, en aquest cas, a Barcelona. En concret, aquesta tercera fotografia és sobre els transvestits que treballen a les voreres del costat del Camp Nou.

 

Vostè ha estat autodidacte. Ara els estudis de Fotografia són universitaris, oficials. Què recomanaria a una persona que es vol dedicar al fotoperiodisme avui?

El fotògraf clàssic ha desaparegut i ara cada ciutadà pot ser un fotògraf casual. Per a mi, el fotògraf té el compromís d’explicar històries, per què ha passat i com pot ser que hagi passat. Penso que la premsa escrita ha de seguir existint i ha de fomentar que el periodista i el fotògraf facin reportatges en profunditat, en equip, que ens ajudin a entendre fragments del mon en el qual vivim. Per a  mi el més important sempre serà la seva mirada, i no la càmera o el mòbil amb el qual haurà pogut realitzar el seu treball.

 

 

Enllaços d’interès

Civil i Serra, Marta; Manresa, Kim (2005): “El valor del fotoperiodisme compromès en un món globalitzat. Mostra de catorze reportatges de denúncia publicats al Magazine (1997-2005)”. Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació], núm. 20, pàg. 151–174, desembre.

Exposició “Creadors de consciència” – Palau Robert (Barcelona), 07-09-2018/10-02-2019

Exposició “Silencio e Memoria” – Torreão Poente, Museu de Lisboa / Fundação José Saramago (Lisboa), 10-12-2018/24-02-2019

“Escoles d’altres mons” Exposició itinerant Diputació de Barcelona
(les institucions interessades en exposar-la poden sol·licita-ho a l’Àrea d’Educació)