El consum de mitjans de comunicació en català

Per | 02/01/2019

Per Carme Ferré Pavia

 

Introducció

Podríem dir que la llengua catalana suposa, en el marc de les llengües europees minoritzades, una realitat de quasi normalitat pel que fa al nombre de mitjans existents. La presència dels mitjans i productes culturals en català a Catalunya, parlant de Principat, excepte la de la ràdio, d’alguns programes de televisió i del món digital, volta el 30-35% de consum. És evident que aquest percentatge no correspon als potencials parlants de català (80% si parlem de coneixement de la llengua), sinó als que preferentment usen la llengua catalana davant les altres (més o menys un 34%).

 

 

 

 

Pel que fa al País Valencià, hi ha hagut l’enfonsament del sector audiovisual, regressió del valencià en els mitjans i acceleració de la castellanització de l’espai comunicatiu. En els cas de les Balears, la mitjana de consum cultural segmentat per llengua representa un suposat empat tècnic entre català i castellà, encara que segons el mateix estudi “la llengua pròpia té un paper secundari en l’àmbit de la cultura”.

Aquesta lliçó s’ha elaborat amb dades de recerca pròpia amb el grup HEKA de la Universitat del País Basc, així com de la personal feta per a l’Informe de la Comunicació a Catalunya 2015-16. També se citen dades d’altres investigadors pel que fa al País Valencià. El text naix de la conferència que el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant va encarregar per al XXXI Curs de Sociolingüística de la Seu Universitària de la Nucia (Marina Baixa), que va tenir lloc el 24 de novembre de 2018.

 

El mapa mediàtic del català en el context europeu

Si ens situen a aquesta fotografia del sector feta al 2016, als Països Catalans s’hi van localitzar 757 mitjans de comunicació en català, en un mapa mediàtic on els cibermitjans o mitjans digitals tenen cada cop més pes sobre el total de media. Cal aclarir que en aquest cens es filtra una periodicitat mínima bianual i un percentatge de català d’un mínim del 70%. El que destaca, pel seu abast, és l’existència d’uns 40 mitjans de difusió general de tot l’àmbit lingüístic, de periodicitat diària o setmanal. Una mostra estadística de la mida del sistema mediàtic català és que n’hi ha un per cada 12.000 parlants (comptant una població de més de 7 milions de persones), i encara, al Principat la ràtio baixa a un mitjà per cada 8.300 catalanoparlants.

El caràcter dels mitjans en català és que són urbans, molt centrats a les capitals i sobretot a Barcelona, i nascuts majoritàriament a la dècada dels 80. El sector privat i el públic es reparteixen de manera prou equilibrada aquest espai comunicatiu i també existeix una variada especialització temàtica, tot i que la incidència de la cultura o l’idioma per sobre d’altres especialitzacions encara pesa.

Una característica molt pròpia és que la comunicació local té un pes important sobre el total, ja que suposa una tercera part del mapa mediàtic, sobretot al sector de la ràdio. Aquí hi predominen les emissores municipals, molt lligades a la participació ciutadana.

Les televisions locals també són sobretot de caràcter públic, i això ha fet que fenòmens que han succeït els darrers anys els hagen afectat negativament. Per una banda, la transició de l’analògic al digital (TDT), que es va implementar entre 2009 i 2010 i que no va ser un èxit ni tan fàcil com es preveia. Per una altra banda, la crisi econòmica i de les arques públiques, que ha fet que municipis amb capçaleres històriques, com ara Cambrils, tanquessin.

Si ho mirem des d’una perspectiva pancatalana, l’espai de comunicació no és homogeni, hi ha traves administratives i una situació molt desigual en cada una de les comunitats que conformen els territoris de parla catalana. Mirem-ho en xifres:

 

Taula 1

Estructura de mitjans en català i per comunitats polítiques (cens filtrat)

Font: Grup HEKA. Actualització a juny de 2016

 

Per acabar aquest retrat inicial de l’ecosistema de mitjans en català, dimensionem-lo en l’àmbit europeu de llengües que no són estatals. Aquestes poden ser oficials o no, però conviuen amb llengües més fortes. Són llengües minoritàries o minoritzades. En la recerca de la UPB feta englobant català, euskera, gallec, bretó, cors, frisi, escocès, escocès-gaèlic, irlandès i sami, el català suposa gairebé el 71% del total analitzat.

 

Taula 2

Mida de cada comunitat mediàtica de les llengües europees estudiades i presència a Internet                 


Font: Grup HEKA. Actualització a juny de 2016

 

Podríem dir, conjugant les dues realitats, que el Principat suposa, en el marc de les llengües europees minoritzades, una realitat de pes crucial i de quasi normalitat pel que fa a  nombre de mitjans en llengua pròpia que conviu amb una altra de forta.

Abans de parlar de consum de mitjans, mirem quin és l’ús general de la llengua a la societat. Si parlem del Principat, les dades no són coincidents en fonts diferents sobre les respostes de llengua habitual d’ús dels enquestats:

 

Gràfics 1 i 2

Llengua habitual a Catalunya (2015−2016)

Elaboració pròpia. EGM correspon a Estudi General de Mitjans, CEO a l’Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya i CEO F. a l’estudi sobre
La societat catalana davant el futur

 

El consum de mitjans de comunicació

Les dades agregades de consum de mitjans catalans habitualment són fetes amb una mostra d’unes 2.000 persones. Si ens fixem, en primer lloc, en els mitjans tradicionals (diaris, revistes, televisió i ràdio en català), observem com d’un 51,1% d’enquestats que llegeixen revistes, un 33,3% de lectors ho fa en català, davant el 85,3% que les consumeix en castellà. La mateixa Enquesta de Participació de la Generalitat de Catalunya atorga un 57,1% de lectura en català i un 65% en castellà (entre el 47,2% dels enquestats que afirmaren dedicar temps a la lectura de diaris).

Quant a la televisió en llengua pròpia, la mateixa enquesta sosté que el 87,3% dels enquestats afirmen veure la televisió. D’aquests, el 51,8% consumeix programes en català i el 82,3% en castellà. El Llibre blanc de l’audiovisual constata que en els darrers anys la quota d’audiència conjunta de la televisió en català havia minvat, fins al 18,5% a 2016.

Pel que fa a la ràdio en llengua catalana, en canvi, aquesta suposa al voltant d’un 70% del consum radiofònic, ja que és l’únic dels mitjans tradicionals on el català és majoritari. Durant el 2015 els percentatges van ser del 69,4% per a la ràdio en català i el 45,6% per a la ràdio en llengua castellana.

Centrats en els mitjans estrictament digitals a Catalunya, a 2016 l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) agrupava 138 capçaleres digitals, de les quals 98 en català. Segons el Llibre blanc de premsa, revistes i mitjans digitals editats en català 2015, 268 publicacions eren digitals. Tal com s’afirma a l’informe Cruscat 2016, “el ciberespai periodístic del Principat es fa molt majoritàriament en la llengua pròpia”.

L’AMIC calcula que aquestes 268 capçaleres digitals acumulen 5,4 milions d’usuaris únics mensuals. Pel que fa al consum informatiu, una dada del Digital News Report.es 2016 (fet fora de Catalunya) atorga a la llengua catalana un consum de notícies digitals del 21,6% setmanal a tot l’Estat, el que inclou com a mínim el Principat i el País Valencià, encara que no se sap si les Balears, ja que parla de “catalán” i  “valenciano”. S’ha de dir, però, que a Catalunya és del 17,6% i al País Valencià, del 5,7%.

En un marc de resposta múltiple, la lectura de notícies en castellà a tot Espanya és d’una mitjana del 95,2% i en les altres llengües, d’un 30,4%.

 

El País Valencià, lluita política contra els mitjans

Per a aquesta part s’han fet servir les dades comentades per Francesc Martínez Sanchis al digital Comunicació21.

L’estructura dels mitjans que es localitza en valencià va ser creada abans de 1995 i va quedar alterada de manera molt greu entre 2008 i 2015, en el transcurs dels mandats successius del Partir Popular. En aquest període Sanchis destaca que van tancar almenys 50 mitjans en valencià, tant  per la crisi econòmica com per les decisions partidistes de la Generalitat Valenciana i d’alguns ajuntaments, el que suposa un fet diferencial dins el context de la crisi mediàtica i financera general que han viscut els mitjans a l’Estat i al món.

La cronologia que relata Sanchis és lineal i contundent: l’any 1996 Eduardo Zaplana va anul·lar les ajudes als mitjans en valencià; al febrer de 2011 Francisco Camps va activar les sancions econòmiques contra Acció Cultural del País Valencià, que van obligar aquesta entitat a tancar les emissions de Televisió de Catalunya. Alberto Fabra va reblar la campanya antinormalitzadora del valencià amb el tancament de Canal 9-Radiotelevisió Valenciana al novembre de 2013. I encara, al 2014, Acció Cultural va haver de clausurar les emissions de Catalunya Ràdio per ordre del Ministeri d’Indústria, amb l’acord del Govern valencià. És a dir, desmuntar els mitjans en llengua pròpia i evitar que arribessin els del Principat.

Pel que fa a nombre de mitjans existents, dades d’un corpus elaborat per la Universitat de València i coordinat per Guillermo López retraten una situació minoritària dels mitjans en valencià. A 2017 hi havia 851 mitjans-empreses de comunicació al País Valencià (també hi tenen en compte les agències de comunicació), dels quals 91 en valencià, és dir, el 10,7%, comptant-hi els sectors de premsa, ràdio, televisió, agències d’informació i mitjans digitals. Sanchis hi afegeix 64 revistes impreses i quatre digitals en valencià de temàtica diversa, que no troba incloses en aquest cens de la UV. Hi predominen, doncs, els mitjans monolingües en castellà, un total de 605, el que suposa el 71% del total.

Si comparem el nombre de mitjans en valencià de 2008 i 2017 (segons Martínez), observem que en la darrera dècada ha hagut el que anomena una “turbulenta” reestructuració del sistema comunicatiu. Pel que fa als mitjans tradicionals, a 2017 hi detecta 39 publicacions periòdiques, ràdios i televisions menys que al 2008, per bé que un increment de 46 mitjans en la xarxa matisa les dades quan s’observa el gràfic.

 

 

Gràfic 3

Comparativa de mitjans en valencià 2008-2017                         

Font: Francesc Martínez Sanchis

 

No hi ha cap capçalera de periodicitat diària i el sector radiofònic és el més dependent (pel que fa al finançament, també al Principat la ràdio en català en l’àmbit local depèn totalment de les arques municipals). Les audiències de ràdio se les enduen les emissores en castellà, tant generalistes com temàtiques. Pel que fa a la televisió, tres situacions han situat en declivi els mitjans en valencià: el tancament de RTVV, la fi de les emissions de TV3 i l’ensulsiada de la TDT local, d’altra banda, un fenomen no estrictament propi d’aquest territori. En l’àmbit de la televisió local en valencià, dels 22 canals que hi havia a 2008 avui n’emeten una dotzena.

Els nous mitjans de RTVV (À Punt Mèdia, ràdio i televisió) tenen un territori d’audiències per a recórrer encara, mentre que el creixement del valencià a internet és una nota positiva per a la salut de la llengua.

Pel que fa a les Illes Balears a 2016, les dades de consum cultural reportades pel Govern Balear només hi inclouen lectura de premsa i consum de televisió en el temps de lleure. Per bé que s’atribueix a la “llengua pròpia un paper secundari en l’àmbit de la cultura”, la pregunta sobre llengua de consum dels enquestats suposa, en la dada global, un empat entre català i castellà, d’un 41% per a cada una, mentre que indistintament en les dues llengües diuen que consumeixen un 15% dels entrevistats.

La dada disgregada mostra algunes especificitats: mentre que els consumidors esporàdics ho fan en castellà un 52%, quan es tracta de consum habitual, es passa a un 33% de consum en castellà i un 45% en català, mentre que un 16% no discrimina en quina llengua consumeix cultura. Però si s’observa el llibre, com a producte concret, el consum en català és només del 18% davant el 71% del castellà. La televisió es queda amb el 20% de consum total (encara hi hauríem de comptar un 41% d’aquest) i la premsa amb un 8%, que també s’hauria de dividir.

 

Conclusions

Podríem dir que el Principat suposa, en el marc de les llengües europees minoritzades, una realitat de quasi normalitat, per bé que com hem vist, això no diu tant del català com de la situació precària de les altres llengües.

Pel que fa al consum de mitjans a Catalunya parlant de Principat, els mitjans i productes culturals en català volten el 30-35% Aquest percentatge no correspon als potencials parlants de català (80% de coneixement de la llengua), sinó als que preferentment usen la llengua catalana davant les altres (més o menys un 34%).

Mentre que al País Valencià hi ha hagut l’enfonsament del sector audiovisual, regressió del valencià en els mitjans i acceleració de la castellanització de l’espai comunicatiu, a les Illes Balears la llengua habitual de consum cultural pot ser potencialment el català en més d’un 40%, encara que no es compta amb la dada concreta de consum en català dels mitjans de comunicació social.

Les dades del bienni 2017-18 seran abordades en la propera edició de l’Informe de la Comunicació a Catalunya.

 

Referències

Centre d’Estudis d’Opinió-CEO (2016). La societat catalana davant el futur 2016. Barcelona. http://www.webcitation.org/6p7uiTPbH

Consell del l’Audiovisual de Catalunya-CAC (2017). Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya. Barcelona. http://www.webcitation.org/6p7umlBSN

Direcció General de Cultura del Govern de les Illes Balears (2016). Estudi dels hàbits de consum cultural a les Illes Balears. Recuperat de: www.caib.es/govern/rest/arxiu/2889620

Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (2015). Llibre blanc de premsa, revistes i mitjans digitals editats en català. Recuperat de: http://www.colpublirp.com/wp-content/uploads/2015/07/Llibre-Blanc-Revistes-i-Premsa-en-Catal%C3%A0.pdf

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura (2015). Enquesta de Participació Cultural Catalunya 2015. Barcelona. http://www.webcitation.org/6p7vBd6Kz

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura (2016). Informe de Política Lingüística 2015. Barcelona. http://www.webcitation.org/6p7vNXcmd

Gutiérrez, A.; Ferré-Pavia, C.; Zabaleta, I.; Fernández, I.; Xamardo, N. (2018). Realidad y transformaciones de los medios en lengua catalana (2010-2016). Estudios sobre el Mensaje Periodístico, 24 (1): 603-622.

Martínez Sanchis, F. (2018). La castellanització del sistema comunicatiu valencià. Comunicació 21. 24 de febrer de 2018. Recuperat de: https://comunicacio21.cat/a-fons-comunicacio21/a-fons-comunicacio21/126282-castellanitzacio-del-sistema-comunicatiu-valencia

Negredo, S., Vara-Miguel, L. A. i Amoedo, A. (2016). Digital News Report.es 2016 Cambios decisivos en el consumo de noticias digitales. Center for Internet Studies and Digital Life (Universitat de Navarra). http://www.webcitation.org/6p7vZjZrT

Xarxa Cruscat, diversos autors (2015). IX Informe sobre la situació de la llengua catalana 2015. Barcelona: Observatori de la Llengua. http://www.webcitation.org/6p7w3d95b

Zabaleta, I.; Gutiérrez, A.; Ferré-Pavia, C.; Fernández, I.; Xamardo, N. (2018). Facts and transformations in European minority language media amid digitalization and economic crisis. International Communication Gazette, 30 de gener de 2018. Recuperat de: https://journals.sagepub.com/doi/abs/10.1177/1748048518754749