Pablo Derqui: “Les sèries s’han d’arriscar, la gent demana que les trames no siguin tan evidents”

Per | 05/11/2018

+ info: ARA

“Una infantesa feliç que no tenia res a veure amb el teatre”. Així recorda els seus primers anys un dels actors més respectats i cobejats del món de la interpretació estatal, Pablo Derqui, que es considera, com diria Jarvis Cocker, una persona normal. I possiblement ho va ser durant uns quants anys de la seva vida, quan estiuejava a Santa Pola i a Menorca, jugava a rugbi amb el Club Natació Montjuïc -motivat per l’afició del seu pare- i feia espectacles casolans d’imitació amb alguns veïns de l’escala. “Era el típic graciós de l’escola, la gent reia amb mi. El típic que els professors expulsen de classe de tant en tant”, recorda amb un somriure incrustat als llavis. Possiblement el seu entorn va adonar-se que el Pablo no n’era gens, de comú, quan va fer les proves de l’Institut del Teatre i, contra tot pronòstic, va quedar el primer de la seva promoció. “Als 16 anys vaig fer una obra a l’escola i aquest va ser tot el meu contacte amb el teatre fins que vaig entrar a l’Institut”, recorda. Mentrestant, va estudiar humanitats, una carrera molt nova en aquell moment, que es va prendre “com una manera d’allargar l’escola”, i tocava en grups de música, on va anar agafant el gust per l’escenari.

Acabada la universitat, calia decidir què fer amb la seva vida i, entre un segon cicle de filosofia i un de periodisme, va acabar decidint-se per una tercera via: l’Institut del Teatre. “L’Àngel Llàcer va ser qui em va motivar i ajudar a preparar les proves. Quan vaig quedar el primer creia que era una broma, jo no coneixia ningú i allà hi havia 500 persones”.