Entrevista a Amparo Moreno

Per | 04/09/2018

Per Núria Reguero (InCom-UAB)

 

La periodista i Doctora en Història Amparo Moreno Sardà és Catedràtica Emèrita del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on s’ha dedicat a la docència i la recerca des de 1974. Actualment dirigeix el Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural (LPCCP), impulsor dels Premis i el Mapa InfoParticipa, entre altres projectes. Moreno destaca també per la seva crítica al pensament androcèntric, i ha dirigit recentment la recerca “HumanismePlural.com: Investigació i desenvolupament d’una eina a Internet per a la participació en la construcció de coneixement col·lectiu sobre la societat xarxa  a Catalunya” (RecerCaixa 2014).

 

Enguany heu celebrat la cinquena edició dels premis InfoParticipa a Catalunya. Què reconeix aquest guardó?

Volem reconèixer els ajuntaments, consells comarcals i diputacions que ofereixen als seus webs una informació bàsica i actualitzada sobre la seva activitat, fàcil de localitzar i comprensible, segons la Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern de 2014. Avaluem els 947 ajuntaments catalans, els 42 consells comarcals i les 4 diputacions; a més estem atorgant el Segell a altres ajuntaments d’Aragó i Múrcia. El repte és mantenir-lo cada any. El concedim en funció de les puntuacions publicades al Mapa InfoParticipa, una eina de consultoria cívica amb què volem impulsar la millora cap a la transparència. Cada persona, des de la seva experiència i localitat, pot accedir al Mapa i contrastar els resultats de la nostra recerca amb la web del seu ajuntament, i així poder reclamar millores als responsables polítics i als investigadors.

 

Quin tipus d’informació podem trobar al Mapa InfoParticipa?

Publiquem en obert les dades de la nostra anàlisi de les webs d’ajuntaments i diputacions traduïdes en frases molt senzilles sobre el que creiem que les persones tenen dret a saber: qui governa, quines accions està fent, com gestiona i amb quines eines de participació. Les dades es poden filtrar segons les franges de puntuacions obtingudes en l’avaluació, segons el nombre d’habitants, els partits que governen, si hi ha un alcalde o una alcaldessa, etc. La georeferenciació de les dades a Google Maps no és casual sinó que té la intenció d’afavorir que qualsevol persona relacioni el que coneix per la seva experiència quotidiana amb les dades supralocals: Què passa al meu ajuntament? I a altres de Catalunya o d’Espanya? Així, el Mapa és també resultat i un pas més en el treball de crítica al pensament androcèntric fet des del Laboratori: georeferenciant les dades tractem de construir un coneixement plural, el que jo defineixo com a no-androcèntric; és a dir, volem passar d’un coneixement elaborat des dels centres del poder o del saber (propi de personatges homes i dones que l’hem assumit per aprendre a intervenir en aquests escenaris) a un construït des d’altres posicions socials.

 

Quants ajuntaments han obtingut aquest any el Segell InfoParticipa?

Enguany hem concedit el Segell a un centenar de consistoris, dels quals 19 assoleixen el 100% d’indicadors positius: Sant Hipòlit de Voltregà, L’Aldea, Llagostera, Cassà de la Selva, Premià de Dalt, La Garriga, Sant Quirze del Vallès, Manlleu, Olesa de Montserrat, Castellar del Vallès, Martorell, Premià de Mar, Vic, Esplugues de Llobregat, Gavà, Castelldefels, Manresa, Cornellà de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet.

 

Alguna altra dada remarcable?

Destaca que els ajuntaments catalans encapçalats per dones a Catalunya és d’un 20%  però representen un 33% del total de municipis amb el Segell InfoParticipa.

 

Quin balanç feu en l’avenç cap a la transparència des de la primera edició dels premis?

L’evolució és lenta. Podem afirmar que, en general, no s’està aplicant l’ordenació de la llei pel que fa a la publicació de les dades obligatòries a les pàgines web: més de 700 municipis no compleixen el 50% dels indicadors, ni tan sols el primer (nom, cognom, foto i partit de l’alcalde o alcaldessa), i una de les quatre diputacions no té el Segell. Estem fent un premi perquè som conscients que hi ha poca informació, poc clara i mal col·locada. Per exemple, en el cas dels ajuntaments, és imprescindible informar sobre qui governa al municipi, publicar les actes dels plens, etc. La gran preocupació és que la feina de cinc anys no es reflecteix en un increment considerable de webs amb el Segell perquè molts el perden cada any, i això que oferim assessorament.

 

La llei de transparència es va aprovar l’any 2013 en l’àmbit estatal i el 2014 en el català. A què és degut aquest retard de les administracions locals en la seva aplicació?

El problema és que amb la llei de transparència, en lloc de millorar la informació, les webs dels ajuntaments s’han fet més complicades. Per exemple, algunes informacions apareixen a l’apartat d’Ajuntament, altres al de Transparència, també es vol obrir un altre que li diran Govern obert… El gran repte dels professionals de la comunicació és determinar com s’organitza la informació per respondre de manera clara les preguntes que es pugui fer la ciutadania. A diferència d’altres avaluadors de webs, des d’InfoParticipa defugim de la terminologia administrativa per tal de facilitar la comprensió. D’altra banda, a Catalunya s’ha aprovat una llei de màxims -per bé que l’espanyola no ho és i tampoc s’acaba de complir- i no hi ha mecanismes de sanció. La gestió dels recursos per tal de complir la llei tampoc és correcta: hi ha certa descoordinació i massa enlluernament per la part tecnològica però els tècnics no estan donant resposta a organitzar la informació de forma qualitativa. Això correspon als professionals de la comunicació, i ens hem de posar a treballar.

 

Com es va gestar el projecte InfoParticipa?

La idea va sorgir l’any 2007, quan vaig acabar el meu mandat com a regidora per un grup independent a l’Ajuntament de Tortosa. Tenir responsabilitats de govern, participació ciutadana i tecnologies de la comunicació, entre altres àmbits, em va ajudar a aprendre com s’elabora la informació des de l’administració i com aquesta funciona com a font d’informació. Vaig arribar a la conclusió que allò era justament el que no s’havia de fer… especialment l’anomenat màrqueting polític. En la política, en principi, no s’ha de vendre un president, sinó que s’ha de procurar que la ciutadania pugui exercir els seus drets i obligacions. Si el que busquem és periodisme, és a dir una informació que serveixi a les persones per exercir el seu dret, la font no ha d’estar contaminada, sinó que ha de ser transparent, clara i complerta. La tendència cap al màrqueting polític ens va dur a desenvolupar des del Laboratori unes eines de seguiment i avaluació de l’acció de govern per part de la població. Però calia un pas previ: aconseguir que la informació bàsica aparegués publicada als webs institucionals.

 

Des del Laboratori heu impulsat també l’eina TransparEnt, per a les entitats sense ànim de lucre, que va rebre el premi a la Millor Comunicació en Transparència l’any 2016. En què consisteix aquesta iniciativa?

L’eina TransparEnt l’hem elaborat amb les entitats sense afany de lucre per tal de disposar d’uns criteris per organitzar i publicar la seva informació al web atenent a les lleis de transparència. Actualment hi ha registrades prop de 350 entitats, les quals es poden autoavaluar per veure en quins aspectes avancen i què els manca. Es tracta d’un projecte dirigit pel Doctor i professor de la UAB Pedro Molina en el marc del qual també oferim formació i compartim bones pràctiques.

 

El Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural (LPCCP) és fruit de la unió del Feminari Dones i Cultura de Masses, creat als anys 80, i del Laboratori de Comunicació Pública, creat l’any 2000, ambdós a la UAB. Per què us vau fusionar?

Al Feminari – una forma de canviar el mot seminari- estudiàvem la representació de dones i homes als mitjans de comunicació i vam concloure que el discurs no només és androcèntric sinó que també s’ha deshumanitzat. El protagonista de les notícies és cada cop més abstracte: entitats, empreses, dades… Per això vam decidir treballar per rehumanitzar la informació, pensar en les persones com a subjectes des de la seva experiència. Les recerques que hem impulsat des del Laboratori són fruit de la crítica, autocrítica, al pensament androcèntric, i de la voluntat de canviar aquest enfocament. Evitem caure en un “jo cognoscent” androcèntric (sexista i adult, etnocèntric i classista) que fa veure que és “objectiu” i amaga la seva voluntat de legitimar les formes de domini. Aquesta crítica m’ha portat a pensar no només en “allò local”, sinó “des de” les posicions socials que ocupem en cada localitat entesa com a node de les trames històriques més amples de la societat xarxa global. Començant per assumir que jo mateixa no penso des d’una posició neutral sinó interessada, com a dona però d’un poble, d’una classe social, d’una professió, d’una edat…

 

En la seva crítica a l’androcentrisme del discurs acadèmic de la Història, les Humanitats i les Sociologia cita sovint la frase d’Aristòtil: “Per fer grans coses, cal ser superior, com l’home a la dona, el pare al fill, l’amo a l’esclau”…

Aquesta és la gran mentida: afirmar que hi ha una inferioritat per tal de justificar la superioritat. Les Ciències Socials parteixen del dogma que l’home, com a subjecte universal, és el protagonista de la història, però en realitat és una part petita de la població, es refereix als mascles adults que ocupen posicions dominants. I aquests, per afirmar-se com a superiors, han de classificar com a inferiors els que no formen part del seu grup. Aquest és el punt: Aristòtil sap que no és superior, i per això es presenta com a tal. Jo faig una crítica al discurs androcèntric, centrat en l’home, adult, etnocèntric i classista, que és qui ocupa els centres de poder. La meva hipòtesi de partida és que els éssers humans som iguals; una altra cosa és que al sistema actual s’aplica una classificació que acaba sent assumida per la gent…

 

Vostè pertany a la generació de docents que van incloure la perspectiva feminista als estudis universitaris. Quin balanç en fa?

Jo sé que vaig ser la primera a entrar a una classe de la Facultat de Comunicació de la UAB i anunciar: “L’any passat una alumna que em va dir que estava fent una història de la comunicació tan masclista com totes les d’aquesta casa, reconec que és així, i no sé com he de fer-ho però us asseguro que treballaré per canviar-ho”. Avui, però, s’han implantat els estudis de gènere i en concret una visió molt esbiaixada d’aquests.

 

I això per què?

Parlar només de “gènere” s’ha posat de moda perquè és més simple i més fàcil, però la societat i les relacions de poder són complexes. Les categories que simplifiquen dificulten comprendre la complexitat de les divisions socials que sí expressa el terme androcentrisme: Aner andrós significa mascle adult grec, per tant, del poble que tenia dret a esclavitzar els altres pobles. No és qualsevol home, i aquesta visió es perpetua en un discurs públic que defineix allò que és el centre i allò que no ho és. A diferència dels estudis de gènere, la crítica a l’androcentrisme qüestiona l’estructura social i on ets tu en aquesta. Ara que som al centenari del naixement de Maria Aurèlia Campmany, coincideixo amb la seva crítica al “feminisme de les donetes burgeses de Barcelona”, que és el mateix que el discurs ginecocèntric que elaboren algunes acadèmiques. Aquest discurs és marcat pel classisme etnocèntric i adult, però això no es qüestiona…  i aquí veiem la facilitat amb què es defensen els privilegis de dones acomodades a les universitats dels països occidentals. Però no oblidem que aquestes universitats són el resultat d’una tradició de mascles cèlibes iniciada pels dominics, els mateixos que cremaven els llibres i les bruixes.

 

Les aportacions d’Angela Davis, l’ecofeminisme i, en general, el pensament decolonial han contribuït a visibilitzar la crítica al pensament androcèntric…

Jo em situo en la línia d’aquests estudis de feminisme. Ja fa anys que apel·lo a la intereseccionalitat: en un mateix model es creuen divisions i valoracions positives i negatives. Això ho veiem especialment la premsa popular. Per exemple, si una dona és prostituta serà valorada negativament però si és de classe alta serà valorada positivament, i es defensarà que a més gaudeixi de tots els privilegis privats.

 

Sociòlegs com Boaventura de Sousa postulen que el discurs hegemònic de les Ciències Socials construeix com a invisibles els subjectes en posició perifèrica. Succeeix el mateix en l’exercici del periodisme?

Així és. La qüestió és què s’enfoca i com. Necessitem incorporar noves veus i construir col·lectivament una història no androcèntrica. Ara que s’ha posat de moda parlar de l’enquadrament, jo prefereixo analitzar el punt de vista des del qual enfoquem la realitat com a professionals: aquest marc ens proporciona una visió delimitada. Per tant, la crítica em porta a fer també una autocrítica del que he assumit, i això m’ajuda a canviar el meu enfocament i a obtenir una nova visió.

 

Com podem transformar el discurs cap a un pensament no androcèntric?

Construir una explicació col·lectiva assumint des d’on parlem i decidint no col·laborar a consolidar l’androcentrisme és tremendament laboriós. A mi mateixa em costa molt escriure en la línia en què ho vull fer, precisament perquè he après el discurs acadèmic. Si jo no hagués après aquest discurs no seria catedràtica. I a més, la meva tasca com a professional és reproduir-lo. Per tant, la crítica és un exercici d’autocrítica. Si no assumim que hem après a un pensament que és jeràrquic i menysprea els altres no prendrem consciència que estem menyspreant una part de nosaltres com a éssers humans. També podem treballar en xarxa i de forma plural, jo utilitzo els mapes perquè donen una visió formada per diferents posicions i des d’allò proper fins a allò més ampli. Per això necessitem una revolució científica conceptual dels plans docents. Aquesta és la revolució que han de fer les Ciències Humanes i Socials.

 

Actualment es emèrita, com veu la universitat tants anys després que hi entrés?

La universitat està molt anquilosada i per transformar-la, caldrà canviar la gestió. S’ha fet tot tant estandarditzat i amb uns criteris aparentment neutrals, i que en realitat, com el periodisme, són androcèntrics i deshumanitzats. Tal neutralitat és mentida i cada cop es fa més difícil descobrir aquesta missió dels centres de poder. La ruptura del paradigma androcèntric vertical ja va començar-la a fer la cibernètica, i avui és possible avançar en aquest sentit. La tecnologia permet fer noves aportacions en aquest canvi de discurs, malgrat les resistències.