Entrevista a Ignasi Labastida

Per | 29/07/2018

Ignasi Labastida: “La fi no és llicenciar amb Creative Commons, sinó l’obertura del coneixement en general”

El Doctor en Física Ignasi Labastida és el responsable de la Unitat de Recerca del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2003, lidera el projecte de Creative Commons a Catalunya i Espanya. També és coautor del document Open Science and its role in universities: a roadmap for cultural change de la LERU, on remarca la importància de fer un canvi cultural en la gestió del coneixement. L’OCC InCom-UAB ha parlat amb l’expert sobre l’actualització de la normativa europea dels drets d’autor que s’està gestant aquests mesos i que ha encès les alarmes per limitar l’accés a certs continguts d’internet.

 

Per Núria Reguero OCC InCom-UAB

 

La proposta de Directiva sobre els drets d’autor al Mercat Únic Digital de la Unió Europea, desestimada pel Parlament Europeu recentment ha generat controvèrsia. Què ha canviat des de la llei de 2001 i quins efectes tindrien les noves disposicions europees a Catalunya?

Catalunya haurà d’acatar les disposicions perquè no pot legislar sobre propietat intel·lectual. Segons la flexibilitat de la nova directiva, els Estats podran implementar més o menys les recomanacions. Precisament, amb la reforma actual es pretén harmonitzar aspectes que les recomanacions de la Directiva de 2001 deixaven molt oberts i han provocat cert caos entre allò permès als diferents països. Per exemple, fins fa poc, a Bèlgica no hi havia llibertat de panorama per  fotografiar obres que estiguin permanentment a la via pública, a alguns països només es poden fer fotos per a usos no comercials, etc. Un altre aspecte que s’ha demanat amb motiu de la nova llei és una excepció educativa més forta, i no limitada a l’entorn digital.

 

Una de les disposicions més polèmiques de la proposta de Directiva ha estat l’article 13, que ordena establir un filtratge automàtic que impediria els servidors publicar els continguts que no compleixin els drets d’autor. Què n’opina?

Personalment ho trobo una bogeria. Controlar prèviament tot el que es pengi en un repositori suposa escombrar-ho tot. La Viquipèdia correria perill, inclús acabaríem amb la paròdia, ja que només es podrien fer memes amb imatges pròpies. Tot això comportaria un canvi d’hàbits, perquè estem acostumats a fer composicions sense fixar-nos en els drets d’autor. D’altra banda, el filtratge requereix una forta inversió econòmica i els únics que seran capaços d’aplicar-lo seran les companyies més fortes. Recordem que Google ja té aquest sistema; quan va comprar Youtube, va oferir a les televisions un control de la programació emesa per la plataforma frame a frame per poder retirar clips publicats sense permís. D’aprovar-se aquest filtratge, tornaríem al mateix de sempre: eliminar iniciatives petites perquè no podrien assumir els costos tecnològics imposats per llei. És a dir, es potenciaria l’oligopoli.

 

Hi ha connexió entre la pressió pel filtratge automàtic i la recent fi de la neutralitat d’internet als Estats Units?

La xarxa és una eina molt potent i molt contestatària, i el poder vol controlar qualsevol mitjà. Aquest és un dels motius pel qual a Estats Units s’ha votat en contra de la neutralitat. A Europa el que s’està fent és prohibir els memes, però no crec que sigui la solució… hi ha una cosa que es diu llibertat d’expressió, i ja veiem com ha acabat en aquest país: si una cosa no la poden controlar, la tanquen.  

 

També ha generat controvèrsia la “taxa link” (art. 11) que permetria els mitjans de comunicació cobrar drets d’autor quan els usuaris citin fragments superiors a les 20 línies.

La imposició d’aquesta taxa demostra com es volen utilitzar els drets d’autor per solucionar altres qüestions econòmiques, i en particular, problemes d’un model de negoci caduc. El precedent a Espanya va ser la “taxa Google”, que va resultar un fracàs: els principals diaris estatals pretenien cobrar a Google News per reproduir les primeres línies de les seves notícies però Google va respondre tancant el servei. En realitat, amb aquesta taxa es volia compensar la manca de vendes de diaris, però potser el problema és que el periodisme ha baixat el seu rigor o que es va cometre l’error d’oferir-ho tot gratuïtament massa ràpid. A més, el tancament de Google News va perjudicar sobretot els diaris petits, que rebien trànsit de visites, i altres sistemes similars i molt interessants com Menéame. Però suposo que a les grans corporacions periodístiques ja els anava bé l’ensorrament bones iniciatives que els podien fer competència.

 

En el seu moment, també va causar molta indignació l’impost sobre el cànon, tot i que ja no se’n parla tant.

Aquest impost estava mal fet des del principi. Ara carreguen als ordinadors, mòbils i escàners. Si bé, les administracions públiques poden fer excepcions perquè no fan còpies privades.

 

Quins aspectes positius ressaltaria de la proposta, per ara desestimada, de Directiva?

Un aspecte positiu és que tot allò que es digitalitzi i que sigui de domini públic, s’ha de mantenir així. En reproduir digitalment aquestes obres no aportem originalitat, per tant, els museus, les galeries, els arxius, etc. quan digitalitzin, no haurien de posar més drets.

 

El que fan els museus reservant-se drets és cobrar per la despesa de la digitalització.

Trobo bé que els museus sufraguin els costos, però no ho haurien de fer en base a un Copyright que no existeix. Diversos museus nord-americans pengen a la xarxa els materials de domini públic, etiquetats com a tals, amb una resolució baixa o mitjana, que ja és suficient per poder-les emprar a llocs web com la Viquipèdia. Ara bé, per accedir a imatges d’alta resolució cal pagar. Per tant, el concepte no són els drets sinó el format. Així ho fem a la Universitat de Barcelona: als documents consta “Cost de reproducció”, i els drets seran de qui siguin. Una altra forma de sufragar la despesa és la intervenció de l’administració pública. A França, la Biblioteca Nacional va fer un acord amb Google per limitar certs usos durant uns anys.

 

L’accés obert a les revistes científiques també suposa un cost. Qui l’ha d’assumir?

Actualment l’assumeixen els autors, ja sigui a través de projectes de recerca o de les seves institucions. Cal tenir present que accés obert no només vol dir que la revista sigui gratuïta sinó que es permet la lliure reutilització de l’article. També cal recordar que encara  hi ha revistes tancades que cobren per accedir als continguts malgrat l’autor ha pagat abans per publicar-hi. El problema de la restricció d’accés als continguts científics tancats es pot solucionar per la via verda i la daurada. Amb la primera, els autors publiquen en un repositori la versió final sense maquetar d’un article ja publicat per una revista de pagament, que pot imposar un període d’embargament d’un any o dos restringint-ne l’accés. La via daurada és la que proposa que es publiquin els articles publicats en revistes d’accés obert. Algunes revistes tancades promouen el model híbrid, que és oferir accés obert a un article si l’autor paga una quota extra, mentre l’accés a la resta de continguts roman tancat. Aquest sistema no ha servit per fer el canvi de model, només serveix per rebre els diners de la subscripció i els de l’alliberament de l’article.

 

Cada cop les universitats paguen més quantitat de diners a les grans editorials científiques…

A la UB paguem uns quatre milions i mig d’euros anuals, i a això cal sumar el cost per publicar a les revistes d’accés obert, uns 700.000 més. Segons la Societat Max Planck, si suméssim la despesa actual d’accés als recursos i féssim la mitjana del que costa cada article publicat arribaríem a uns 4.000 euros, xifra superior a la mitjana d’uns 2.000 de les tarifes en accés obert. Actualment els finançadors estan imposant canvis que interpel·len directament les editorials. Possiblement, en un model futur en accés obert, qui pagarien no serien els autors sinó els governs. A més, hauríem ser més transparents amb la despesa que fem a les editorials científiques. Moltes universitats són públiques, i per tant els diners destinats a les publicacions són de tots.

 

Quina és la situació del negoci de les editorials catalanes?

A Espanya, i també a Catalunya, tenim un fort negoci editorial que es veu afectat per la tendència a la baixa del paper i el canvi d’hàbits de la societat, per exemple, la socialització o desaparició dels llibres de text a les escoles. Davant d’aquesta situació, els legisladors han de trobar l’equilibri entre garantir la cultura i respondre a la pressió de les editorials, que no volen perdre volum de negoci ni llocs de treball.

 

Lawrence Lessig assenyala al llibre Free Culture (2004) que estem davant d’una sobreregulació dels hàbits culturals. Com a exemple, posa els permisos d’Adobe per als usos de l’ebook Alícia al país de les meravelles, una obra de domini públic que aquesta companyia no permet llegir en veu alta…

Hi ha moltes condicions absurdes. A mi m’agradaria que als llibres es digués clar que se’n pot fer un ús privat. Quan tu agafes un llibre, a les primeres pàgines posa tot el que està prohibit, i hauria de dir, “prohibit llevat del que la llei et deixa fer”. Perquè, per exemple, el préstec o fer un extracte d’un deu per cent d’un llibre per àmbits docents estan permesos.

 

L’any 2003 va començar a exercir de líder públic per a l’organització Creative Commons a Catalunya. Quines activitats realitzen i quin balanç fa d’aquests 15 anys?

Des de Creative Commons, i a través de la UB com a paraigua institucional, hem fet i estem fent molta difusió i formació sobre la propietat intel·lectual. La gran fita aconseguida és que la gent coneix les llicències i el gran repte és comprendre per què les fem servir: la fi no és llicenciar amb Creative Commons, sinó l’obertura del coneixement en general. La propietat intel·lectual la podem utilitzar en positiu, però llavors hem de respectar-nos tots i no fer-nos trampes. Per exemple, els diaris prohibeixen usos però llavors ells prenen imatges de la xarxa sense citar d’on són i si tenen llicència…

 

Cal evitar l’ús de fotografies sense informació sobre els drets que trobem als mitjans i als cercadors web?

Sí. Hem de fer un canvi d’hàbits i utilitzar les imatges que tinguin la informació i cal mirar bé les excepcions legals per citar-les, per ensenyar a classe, etc. Per exemple, els Power Point es pengen i molta gent pot accedir-hi, llavors es corre el risc d’anar més enllà del que permet la llei. El cercador de Creative Commons i altres com el de Google permeten cercar imatges filtrant per la llicència; cal que l’autor ho hagi indicat correctament. A banda, totes les imatges de la Viquipèdia han d’estar amb una llicència que permeti aquests usos comercials. Ara bé, sempre cal citar l’autoria, és el dret moral de reconèixer l’autor, sinó, entraríem en els plagis. Em sobta que hi ha professors universitaris que en la recerca segueixen aquesta metodologia però en la docència no, i presenten materials docents sense citar les fonts.

 

Com ha vingut insistint, el Creative Commons no és l’alternativa per deixar d’emprar el Copyright. La qüestió és que els autors puguin escollir quina llicència els convé.

M’he trobat amb músics que si fan un projecte paral·lel i es canvien de nom, la seva entitat de gestió no els deixa publicar en Creative Commons. Però és l’autor qui hauria de decidir. Per exemple, si vol viure d’una obra, que posi “Tots els drets reservats”, però si l’interessa publicar un altre producte en obert, ja sigui per consciència o perquè li interessa fer una campanya de màrqueting, que pugui fer-ho. Un altre handicap és que el concepte de propietat intel·lectual s’entén diferent a escala internacional, alguns països hi inclouen la propietat industrial (a Espanya tenim una llei diferenciada).

 

El moviment Creative Commons, iniciat l’any 2001, continua aportant solucions i recentment ha creat la llicència CC0. Quins usos permet fer?

Aquesta llicència estava pensada per les bases de dades científiques, ja que si es llicencien amb una CC BY caldria citar totes les persones que l’han fet. En canvi la CC0 diu que n’hi ha prou amb posar l’organització, per exemple, el Consorci del Genoma. L’autor renuncia a tots els drets que pot renunciar i dóna llicència a la resta perquè els usuaris facin el que vulguin amb l’obra. És com si desistís al dret moral a que se’l citi.

 

Hauria de ser oberta la mineria de dades?

Sempre, perquè és com llegir: tu li dones un text a una màquina que la interpreta. D’acord amb una de les primeres propostes de Directiva, només es podria fer mineria de text i dades amb finalitats recerca, però, perquè no puc fer-ho per educació? Si ensenyo mineria de dades com a docent, estic fora de l’excepció? Tots aquests aspectes s’estan perfilant i són cabdals. Molts agents hem defensat que tampoc s’imposés cap restricció no comercial a l’excepció de mineria de text i dades. Una universitat que crea una start-up hauria de poder utilitzar mètodes de text i data mining. A més, no té sentit que des de la Comissió Europea es fomenti l’Open Science i després es restringeixin els usos de les eines.

 

Encara hi ha recel a obrir les dades?

Alguns equips investigadors mostren preocupació pels usos posteriors, per exemple, si una farmacèutica les utilitza. Aquest temor ve del sistema que teníem abans, que fomentava els monopolis de les dades. Però si es publiquen en obert, les empreses que les agafin hauran de competir amb altres per afegir-hi valor i comercialitzar-les perquè tothom podrà accedir a les dades originals. És cert que les empreses es lucren amb aquest coneixement, però també poden fer aportacions positives a la societat, i la ciutadania pot fer pressió en aquest sentit.

 

Academia.edu i altres plataformes que actuen com a Facebook dels acadèmics, propicien nous encerclaments del coneixement?

I tant. Jo em vaig donar de baixa d’Academia quan van començar a implementar serveis de pagament. Cal saber què suposa estar en aquestes plataformes -quan estava a Facebook era conscient que prenien les meves dades-, i assumir que la recerca la finança la universitat, i hem de prioritzar-la. Per la seva banda, la universitat ha de fer complir els mandats institucionals. Jo sempre m’he preocupat per facilitar els investigadors de la UB no passin més de 5 minuts per publicar al nostre repositori. Recomano que hi publiquin el post-print, la versió final sense maquetar d’articles, i fer servir l’eina unpaywall, que detecta els documents de repositoris.

 

Tornant a Catalunya, quines polítiques impulsa la Generalitat sobre propietat intel·lectual?

Crec que la política editorial del Govern n’és un bon exemple. Les llicències Creative Commons es van impulsar durant el primer tripartit i s’ha fomentat la reutilització dels materials. El Jordi Graells, des del Departament de Justícia, va impulsar aquesta política editorial i posteriorment en un altre Departament, la de les dades obertes. Val a dir que la Generalitat no utilitza la paraula Creative Commons perquè és una marca i no cal, l’important és emprar llicències per continguts oberts. Creative Commons resulta fàcil perquè és una llicència estàndard que s’utilitza a diferents països, però existeixen d’altres i potser amb el temps en surten de noves. L’important és que la documentació de les administracions públiques sigui oberta. Per tant, cal canviar el xip de tot, des de les diferents administracions, els centres d’educació i recerca fins a la societat en general.

 

Quin és el seu ideal en la gestió de la propietat intel·lectual?

Jo seré feliç el dia que ens preguntem perquè s’ha tancat un accés, no perquè s’ha obert. Ens hem acostumat a veure “Tots els drets reservats”, i la gent et pregunta perquè has posat una llicència Creative Commons. Hauríem de girar la truita i que l’accés obert ho fos per defecte.  Les pàgines web de les universitats, els materials, etc. haurien de ser oberts, com més ens citin i ens reutilitzin, millor, a no ser que cerquis un rèdit comercial. Insisteixo: els repositoris i les revistes en accés obert estan molt bé però si no canviem mentalment no serviran per a res.