Domini de les imatges d’impacte, sense visió critica i fetes per homes

Per | 20/06/2018

La visió de la dona cada vegada és més necessària per entendre el món. La tradicional masculinització del sector fotoperiodístic en condiciona la nostra concepció. Hem construït el segle XX amb mirades fetes pràcticament per homes. Amb una visió crítica sobre fotoperiodisme, conflictes internacionals i gènere, les expertes Anna Surinyach, fotoperiodista i editora gràfica de la Revista 5W, Blanca Garcés, investigadora sènior especialitzada en polítiques d’immigració, integració i refugiats al CIDOB (Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona), i Silvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, han reflexionat en el diàleg La representació de la dona en els conflictes internacionals. Una mirada des del fotoperiodisme en el marc del Cicle “Què passa al món”, organitzat pel CIDOB i la Revista 5W el 14 de juny de 2108. L’acte, amb una notable assistència de públic, ha estat moderat per Núria Jar, periodista i codirectora del Podcast 5W.

Només el 15% dels fotoperiodistes del món són dones. Aquesta dada evidencia la masculinització de la professió i provoca que els assumptes internacionals s’expliquin amb una perspectiva principalment masculina. La representació de la dona en conflictes internacionals és escassa. Per què cal explicar el món en perspectiva de gènere? Com es veuria el món si es comptés amb la visió femenina?

 

El fotoperiodisme al voltant de les persones refugiades: Dones vulnerables i víctimes

“Les fotografies creen realitat”, afirma la investigadora Blanca Garcés que reflexiona sobre el periodisme en l’àrea de les migracions. En els últims anys, el fotoperiodisme ha adquirit una rellevància fonamental en el terreny dels refugiats: “Les fotos tenen un caràcter performatiu. Només existeix allò que hem vist amb imatges”.

Garcés analitza els vincles entre determinades fotografies, com el cas rohingya, i els canvis de polítiques europees i, a partir d’això, demostra la forta masculinització de la cultura audiovisual. “Les dones són representades pel fotoperiodisme i per les polítiques europees com a sers innocents i purs però també com a sers vulnerables i desposseïts. La investigadora del CIDOB constata “que existeixen violències específiques que pateixen les dones pel seu gènere, com les violacions, que s’usen com a estratègia de guerra, però la representació dels mitjans, les vulnerabilitza encara més”. Això suposa una construcció parcial de la realitat. Les obres responen a unes imatges de vulnerabilitat. Les dones representen aquesta vulnerabilitat. Garcés apunta com la representació de les dones i “la seva vulnerabilitat les desposseeix de la seva capacitat d’agència i les victimitza.  I és així com aquesta vulnerabilitat s’acaba convertint en l’última forma de violència institucional que no és neutre en termes de gènere”.

 

Falta una consciència crítica social amb perspectiva de gènere

Silvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, lamenta “que el públic no té una consciència crítica de qui està generant les imatges”. Les imatges que consumim a diari a través dels mitjans de comunicació i de les plataformes digitals s’han construït  a base de mirades pràcticament en un 85% fetes per homes i això ha fet que la nostra cultura visual estigui masculinitzada. “Hem construït el nostre imaginari al llarg del segle XX i el XXI segueix igual, amb unes imatges fetes pràcticament per homes. L’abús d’aquestes imatges estereotipades, d’impacte i amb poca visió crítica han generat una anestèsia social”, denuncia Omedes.

A la dinàmica d’uns concursos de prestigi com és el World Press Photo, el problema es fa evident. Aquest any, d’entre els guanyadors, només 5 eren dones fotògrafes. Una entitat de referència com World Press Photo és conscient d’això i ha intentat fomentar que més dones es presentin a concursos. Des de l’organització, amb un gran esforç per incentivar la participació femenina contactant amb col·lectius de fotògrafes i amb un jurat paritari predominat per dones, només han aconseguit un augment de l’1%. Del total de propostes presentades a aquest referent mundial de fotoperiodisme, només un 16% han estat de dones.

 

Aquesta és una professió masculina

La directora de Photographic Social Vision emfatitza que només un 15% de les dones a nivell mundial són fotoperiodistes.  Són els homes els qui estan documentant i sent testimonis com a fotoperiodistes del món. Fa anys que és un 15%, no és que ara hagi anat a menys, recorda.

En aquest sentit, Omedes diu que “són poques les dones contractades per agències internacionals com EFE o Reuters que estan sobre el terreny internacional a diferents continents i estan documentant el que passa. No és una posició on les dones estiguin habitualment”. Són d’aquestes agències que es publiquen a diari les imatges que consumim a tot el món. Si els treballs fets per dones no tenen visibilitat als grans mitjans massius, cal incidir més en què rebem una mirada feta per homes.

Omedes és molt crítica amb la indústria que distribueix imatges per tot el món, ja que nodreix els mitjans a través d’aquestes agències amb un model de negoci concret, generant imatges molt impactants que resumeixen situacions complexes en una sola imatge i que veiem a tots els diaris. La directora de Photographic Social Vision diu que si s’analitzen les fotos fetes per dones, es veu una gran diferència en l’enfoc, en la mirada, en les temàtiques i en la dedicació de temps. Per Omedes, “la mirada femenina dels fets atorga un to d’esperança amb més matisos enriquidors”.

 

La mirada femenina humanitza

La fotoperiodista i editora gràfica de la Revista 5W, Anna Surinyach, a través de la seva experiència personal i professional, descriu el paper de les dones a l’hora d’explicar conflictes internacionals i assenyala que esgarrifa constatar com s’invisibilitzen o s’hipersexuen. Es queixa del poc temps que tenen per treballar una història quan estan en països en conflicte.

Surinyach considera que la dona té més facilitat per apropar-se i conèixer als testimonis i poder oferir un retrat més personal. L’editora gràfica de la Revista 5W explica que durant tres anys ha treballat al Mediterrani i sovint es plantegen debats quan han de publicar “imatges de cadàvers” que són impactants però que no expliquen la història que s’amaga darrera cada persona que ha mort en aquell vaixell.

Seguint amb el Mediterrani, la fotoperiodista exposa a través d’exemples com la cobertura mediàtica del vaixell “Aquarius” que, si és feta per homes o per dones, “semblen dos viatges diferents i dos vaixells diferents”. “La mirada de la dona humanitza”. Com a editora gràfica de Revista 5W, és conscient que s’ha de fer un esforç per aconseguir la igualtat al sector professional a l’hora d’escollir els temes per la revista degut a aquesta manca de dones però això es contraposa amb el nombre elevat d’estudiants dones que hi ha a les Universitats.

El diàleg al CIDOB es va tancar constatant que “el millor fotoperiodisme no és el que informa i testifica, sinó el que posa l’audiència a treballar” i, per tant, es va reclamar una “renovació del relat i de les formes important i urgent”. Aquestes van ser les paraules de Silvia Omedes.