FICAB, un nou festival de cinema que mostra les realitats africanes

Per | 18/06/2018

Sebastián Ruiz-Cabrera és Doctor en comunicació a África, expert en cinemes africans, analista polític de temàtiques africanes i programador del Festival Internacional de Cinemes Africans de Barcelona (FICAB).

 

FICAB és un projecte nou, que pretén situar la ciutat de Barcelona com un dels epicentres globals per impulsar i promoure les cinematografies africanes de més qualitat i apropar, així, la cultura de l’Àfrica a Catalunya. El primer cicle dins del FICAB es va celebrar del 22 al 28 de maig de 2018 a diferents espais de la ciutat. A la Filmoteca de Catalunya -el centre principal-, es va programar el cicle “Diàspora i identitat”, que va comptar amb la presència de l’artista, autor, director, actor i il·lustrador Cédric Ido, tot i que per problemes amb els vols no va poder arribar a temps del debat previst després de la projecció de la seva pel·lícula La vida a Châteaux, amb la que es va inaugurar el festival.

 

Per què un festival de cinemes africans a Catalunya?

A Barcelona hi havia una mostra de cinemes africans però va desaparèixer fa gairebé una dècada. Som varies les persones que organitzem el festival i entenem el cinema com eina meravellosa de transformació social però també de sensibilització. Ja és hora que una ciutat com Barcelona amb tanta immigració africana i una ciutat amb tanta multiculturalitat, tingui un festival d’aquest estil. Un festival que sigui una finestra per mostrar les realitats africanes, però no només africanes sinó també de les seves diàspores, que és un dels nostres objectius. A través del cinema es pot parlar del que està passant a l’Àfrica però també del que està passant amb aquesta població que viu a Europa, que viu a barris com el Raval i que tenen realitats que s’assemblen molt a les nostres però pensen amb les seves arrels. Estan vivint a Barcelona però tots els seus familiars i amics estan vivint al país d’origen, a Burkina Faso, per exemple. Volem que el Festival sigui un pont per apropar el continent africà a l’europeu i viceversa.

 

Ha estat difícil posar en marxa aquesta iniciativa?

És un somni compartit. Els organitzadors del Festival som gent que treballem amb el paraigües de l’africanisme des de les ciències socials, des de l’àmbit acadèmic o des de la sensibilització, treballant amb els col·lectius immigrants que estan a Barcelona. Sempre pensàvem que Barcelona feia una dècada que no tenia un festival d’aquest estil. De vegades la vida et posa gent al voltant i només has d’estar receptiu i disposat a treballar en horitzontal, a treballar amb una plataforma i amb un col·lectiu. Vam veure que era el moment. I aquest moment és complicat perquè estàvem dispersos geogràficament però les noves tecnologies digitals ens han ajudat molt a posar les primeres pedres del camí. Després ha sigut bàsic i fonamental el recolzament d’institucions molt reconegudes a la ciutat com el Centre d’Estudis Africans. És un col·lectiu que porta més de 30 anys sensibilitzant a la Universitat però també al carrer. Volíem que sentissin aquest projecte com a seu. Però també era transcendental que la Universitat com a concepte de lloc de construcció del coneixement estigués també vinculada al Festival i aquí és on entra l’Institut de la Comunicació InCom-UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). El cinema no només és cultura i art abstracte, és també comunicació. Amb cinema volem comunicar que hi ha altres realitats del continent africà que estant esperant ser vistes i que es reflexioni sobre elles.

 

Com a programador del festival, quins criteris apliqueu per seleccionar les projeccions?

Durant aquest any 2018 pretenem fer dos grans esdeveniments: el mes de maig i un altre a finals d’any. La ciutat porta molts anys sense un festival de cicles africans d’aquesta categoria. Volem que la gent en parli i poc a poc es vagi creant la xarxa. En aquest primer cicle pensàvem en un paraigües que pogués aglutinar la idea que hi ha darrera del festival: parlar de l’Àfrica però també parlar de l’Àfrica que està amb nosaltres, el concepte de la diàspora. Dins de la diàspora també volem transmetre el concepte de la identitat. D’on ets al final? Per la inauguració necessitàvem una pel·lícula que reflectís això: La vida a Châteaux. Una projecció que s’ha emmarcat a una ciutat com és París, capital de la metròpoli de França i a la vegada molt important en la colonització del continent africà. Una pel·lícula que parla de París però no del París que estem acostumats, ambientada a la Torre Eiffel o a un passeig meravellós pel riu Sena. La projecció s’emmarca en barris on hi ha molta presència africana per tal de poder palpar aquestes dinàmiques interculturals. Així també volíem convidar a una persona referent a parlar de la diàspora i la identitat com és el director franco-burquinès, Cédric Ido.

Hem seleccionat pel·lícules que parlessin de l’Àfrica que està a fora de l’Àfrica però també de l’Àfrica que pateix aquest conflicte d’identitat que es dona a països com Sud-Àfrica que va patir l’Apartheid, segregació racial, per veure com s’expressa amb un guió cinematogràfic com High Fantasy. Una altra pel·lícula a destacar basada en fets reals és L’africà que volia volar, un nen que descobreix el Kung Fu i decideix anar-se’n a la Xina amb tot just 15 anys i es converteix en el millor del wushu, un art marcial mai abans practicat per un africà. Amb aquest documental es pretén plasmar l’intercanvi cultural de Xina amb l’Àfrica i la integració d’africans a aquest país asiàtic. Amb la selecció de les pel·lícules volíem plasmar que quan parlem d’Àfrica hem de parlar d’Àfriques en plural.

 

Hi ha una campanya que, a partir de la idea de que “Àfrica no és un país”, vol plasmar la seva diversitat. El festival parla de cinemes africans, en plural, però com es planteja treballar des del Festival aquesta diversitat?

Aquí tenim un handicap molt difícil. En els principals mitjans de comunicació, la presència mediàtica de l’Àfrica és reduïda i quan se’n parla a la secció d’internacional, normalment són notícies que parlen de conflictes bèl·lics, amb malalties com el virus d’Ebola o de terrorisme o de cops d’Estat. Hi ha poca informació i quan es divulga és amb aquests termes. Des dels mitjans s’està construint un relat negatiu cap al continent africà. Nosaltres, que treballem amb els estudis africans, som conscients de què a l’Àfrica hi ha 55 països i amb una gran pluralitat de llengües. Només a Kènia, amb una extensió semblant a Espanya,  hi ha més de 42 llengües diferents.  I, a Camerun, més de 200 amb les seves diversitats i peculiaritats. Per això no es pot parlar de cinema africà, sinó de cinemes africans. Només la “s” en plural et porta a pensar que l’Àfrica és gran. A poc a poc esperem que l’imaginari que anem construint any rere any sigui més potent i es parli amb propietat dels diferents països de l’Àfrica. Des del cinema volem construir aquest imaginari. Com deia Jean-Luc Godard: “Si la fotografia és veritat, el cinema és una veritat 24 vegades per segon”.

Als anys 60 a l’Àfrica els països ja s’han independitzat i utilitzen el cinema com una eina de propaganda antiimperialista i socialista. S’havia d’educar al poble a veure cinema perquè no estaven acostumats. Un dels pares del cinema africà Ousmane Sembène, director senegalès, deia: “El cinema és l’escola del meu poble”. Una escola és una immersió a llarg termini. I aquesta és també la filosofia del Festival. El FICAB neix al 2018 però vol treballar amb els col·lectius de la ciutat i amb la Universitat per construir un nou relat i canviar la narrativa dels mitjans que està bloquejant el diafragma amb què mirem el continent africà. Un treball que, per exemple, realitza des de fa 15 anys el Festival de Cines Africans de Tarifa (FCAT), un referent per nosaltres.

 

Des del teu punt de vista, quins són els principals aspectes que defineixen la indústria cinematogràfica dels països africans?

Cada país té una realitat diferent. Aquesta realitat dels països africans està molt relacionada amb el tipus de colonització que han tingut. Els països que van estar sota la influència francesa, els de l’Àfrica francòfona, van tenir molta aportació cultural perquè no deixava de ser una política colonial. A l’Àfrica anglòfona va ser diferent, no van tenir aquest reforç al cinema però sí més amb la música. Tot això és important per entendre bé el context actual. Hi han hagut molts intents des del cinema africà de crear associacions, organismes , manifestos o festivals per treballar tots a la vegada. El circuit cinematogràfic mundial està dominat per Hollywood.

A l’Àfrica es reproduïa la famosa piràmide de distribució, producció i exhibició. Fins als anys 90 això era així. No obstant, aquest triangle s’ha anat convertint en un cercle amb la introducció del cinema digital. El cinema digital ha provocat una democratització de la imatge i ara es té accés a plataformes de difusió i d’exhibició. Els reptes més importants són aquests: els de la distribució i l’exhibició. A l’Àfrica, les sales de cinema són escasses. Però hi ha agradables excepcions com la que va tenir lloc el passat 31 d’octubre de 2017. Dakar, la capital de Senegal, obria el Complexe Cinématographique Ousmane Sembène, una nova sala de cinema. No deixa de ser una aposta romàntica pel cinema, quan moltes sales ara mateix s’estan tancant.

Hi ha plataformes com Netflix que dominen el mercat i en aquest sentit n’hi ha que estan sorgint a l’Àfrica com iROKOtv, una plataforma nigeriana que seria el Netflix africà. Així mateix recordem que la segona indústria a nivell mundial de cinema és Nollywood que té la seu a Nigèria, que ha creat certa onada a països veïns com Camerun o Ghana. Són pel·lícules que estan generant un mercat i això es potencia com una sortida laboral. Hi ha un percentatge petit de pel·lícules que van a festivals i guanyen premis. No obstant això, al voltant d’un 90% de les produccions tenen baixa qualitat, els actors no són professionals i en els guions alguna vegada s’improvisa. Això sí, el que han aconseguit és poder parlar de les seves històries del dia a dia, d’emprenedoria, d’èxit, de desafiaments… i estan canviant el relat. Ara mateix el panorama és aquest: la dificultat de la distribució i exhibició de les pel·lícules.

El FICAB és una fita. És difícil veure pel·lícules africanes però també és molt difícil veure-les a dins del propi continent africà per les poques sales de cinema que hi ha i perquè els Estats no inverteixen en producció local i prefereixen comprar paquets de pel·lícules de Hollywood que no pas invertir amb dos produccions nacionals, per exemple.

 

Penses que els públics catalans estan interessats en els cinemes africans?

Nosaltres mateixos etiquetem el cinema que ve del continent africà i de vegades és una etiqueta pejorativa. La gent veu l’Àfrica com un continent fosc. Encara hi ha prejudicis a l’hora de veure una pel·lícula africana. Hi ha produccions de molta qualitat i la prova d’això és que, al prestigiós Festival Internacional de Berlin del 2018, el curtmetratge africà Imfura ha guanyat un premi. El ressò d’aquesta pel·lícula ruandesa als mitjans ha estat mínim. No obstant, cada vegada més, als grans festivals es va obrint un espai per pel·lícules africanes.

La persona que li agrada el cinema anirà a veure una pel·lícula africana perquè observarà la narrativa fílmica, els plans, el color, el so, així com els guions. Què m’explica la pel·lícula? Encara tenim un estereotip amb l’Àfrica. El cinema africà parla de realitats que també passen a Catalunya. Hem de sensibilitzar el públic, hi ha cinema africà molt bo, que explica històries que ens parlen de nosaltres mateixos. És igual el color de la pell. Són històries que passen a altres llocs del món, però que tenen una relació directa amb la nostra pròpia sensibilitat com a persones.

 

Cap a on va el festival?

A finals d’aquest 2018 volem intentar fer un altre cicle per escalfar motors de cara al festival del 2019, en el que ja hi haurà premis. No tenim pressa i per nosaltres és molt important la feina de sensibilització. Estem molt satisfets d’anar de la mà de la Universitat. Volem divulgar el coneixement.