Magí Camps: “Els canvis en la llengua són molt lents i s’haurien de fer amb menys complexos, sense por”

Per | 05/06/2018

Per Marta Civil i Serra (InCom-UAB) / Fotografies: Kim Manresa (cedides)

 

El periodista i filòleg Magí Camps (Barcelona, 1961) és redactor en cap d’Edició de La Vanguardia. Coordina l’equip format per periodistes, correctors i traductors que, des de l’any 2011, treballa per a l’edició en català i en castellà del diari líder d’audiència i més antic de Catalunya. És també el coordinador del nou Llibre d’estil ‘La Vanguardia’ (Barcelona: Libros de Vanguardia, 2018), que recull més de vuit anys de feina. Hem quedat amb ell per parlar d’aquesta novetat editorial i aprofundir sobre l’evolució de la llengua a través dels mitjans de premsa escrita i el procés per incorporar noves paraules al llenguatge normatiu.

 

La Vanguardia va néixer el 1881, en castellà, i a partir del 3 de maig de 2011 també s’edita en català. Com es va plantejar el pas a les dues edicions?

Hi havia una petició social perquè La Vanguardia es publiqués també en català. Som un país estrany. Molta gent volia llegir La Vanguardia, perquè els continguts li agradaven molt, però al ser en castellà optava per comprar un altre diari que fos escrit en català. L’empresa va estudiar la proposta i va decidir tirar-la endavant. És un projecte car i complex, amb ampliació de personal, i també més feina d’impressió i de distribució. Però és veritat que amb l’edició en català ha augmentat el nombre de vendes i de lectors, i això ens ajuda a mantenir-nos.

 

Vostè va coordinar un equip de treball, a la redacció, assessorat per l’empresa alemanya de serveis lingüístics i de traducció automàtica Lucysoftware, amb seu a Barcelona. Com es va dur a terme el treball per implementar el sistema de traducció en les dues llengües?

A l’equip hi ha filòlegs, traductors i periodistes, que són les tres branques que ens abasteixen. Vam estudiar les diverses ofertes del mercat i la proposta de Lucysoftware ens va semblar la més bona i la més flexible, que ens permetia una vegada implementat el programa de traducció automàtica poder rebre assessorament segons les necessitats que ens anessin sorgint. Vam començar amb un equip inicial d’unes 10 persones, amb professionals d’aquesta empresa i de La Vanguardia. Vam estar 8 mesos traduint tot el diari abans de sortir oficialment en les dues edicions. Després vam ampliar l’equip fins a 35 persones, durant uns 20 mesos, amb una mitjana de 25 persones treballant-hi cada dia. Lucysoftware ens va ajudar a configurar el programa específic de traducció automàtica, fet a mida per al diari, i per al procés de postedició vam comptar amb l’empresa Incyta-Petra. Després d’aquest període, ara hi treballem, segons el dia, entre 12 i 15 persones, per l’edició del diari i els suplements, en català i en castellà. En una redacció formada per uns 150 treballadors, això suposa entre un 8 % i un 10 % del total.

 

Des del principi es va preveure que cada redactor escrivís l’article en l’idioma que preferís i després l’equip d’edició s’encarregaria de la traducció a l’altra llengua. En el dia a dia, això ha anat així?

Quan estàvem en l’etapa dels 20 mesos inicials, ens vam adonar que havíem de fer un pas més. Quan cobreixes una roda de premsa en català o entrevistes un escriptor en català, l’article s’ha d’escriure en català i després ja el traduiràs al castellà. No pot ser que el periodista entrevisti, per exemple, el president de la Generalitat en català, però escrigui el text en castellà perquè el diari també es publica en castellà, i després el tradueixi al català. Una altra cosa és si el periodista no se sent prou còmode per redactar l’entrevista directament en català.

 

Deuen haver viscut alguna anècdota curiosa, oi?

Una vegada Artur Mas va fer unes declaracions en català i va dir “xitxarel·lo”. El redactor va escriure l’article en castellà i va posar “mequetrefe”, i a la traducció de les declaracions al català ja no sé què va sortir. Si la persona ha dit “xitxarel·lo”, has de mantenir “xitxarel·lo”. I a partir d’aquell moment vam treballar en els dos sentits de les llengües de traducció (del català al castellà i del castellà al català, indistintament). Avui la majoria dels redactors escriuen els seus textos originals en castellà, però un terç ho acostuma a fer en català.

 

Quines dificultats es troben al traduir articles periodístics amb fort component literari?

El cas dels noms propis és una qüestió de disciplina. Per exemple, si tradueixes un nom rus, t’has d’assegurar que l’escriguis bé en català i també en castellà, que no sempre s’escriuran igual. La qüestió difícil és trobar la fluïdesa en el llenguatge. Que les frases, una vegada han passat per la màquina traductora, segueixin essent fluïdes, tenint sentit. Això fins i tot et pot obligar a reescriure el text, per això insisteixo sempre que és molt important que el periodista revisi la traducció. Nosaltres, a la secció d’Edició, en farem una segona revisió, però la primera sempre ha de ser responsabilitat de l’autor.

 

I ens els casos dels esdeveniments especials o els partits de futbol?

Quan el Barça juga un partit de futbol un dissabte a dos quarts de deu de la nit, la traducció l’haurem de fer a les dotze, en  mitja hora, perquè no tenim més marge de temps. La farem tan bé com podrem. Són tècniques de l’ofici.

 

Com s’ha assumit la traducció dels anuncis i de les pàgines de publicitat?

Això va per una altra via, depèn del departament de publicitat. Són altres productes. Si l’anunci el fa el departament de publicitat del Grupo Godó, també fa servir la màquina traductora que utilitzem a la redacció i que hem batejat amb el nom de Lucy, per Lucysoftware. En el cas d’El Periódico, que va ser el pioner en oferir una segona edició del diari en català el 1997, va ser admirable el que van fer tenint en compte les tecnologies que hi havia aleshores. Ells van decidir traduir els anuncis en una única direcció, del castellà al català. Nosaltres, a La Vanguardia, vam decidir fer-ho diferent, perquè ja trobàvem anuncis en català quan només editàvem el diari en castellà. Davant d’aquesta situació, jo vaig proposar que el més lògic és que l’anunciant decideixi què vol fer: si es vol anunciar a les dues edicions en castellà, si prefereix fer-ho en català a totes dues edicions o si vol aparèixer en castellà a l’edició en castellà i en català a l’edició en català… El cas dels continguts de l’edició digital del diari també va per una altra via i se n’encarrega la redacció de La Vanguardia Digital, no l’equip d’Edició del diari.

 

El Llibre d’estil ‘La Vanguardia’ té una primera part amb normes bàsiques (pautes d’estil, diferències entre l’edició impresa i la digital o temes deontològics) i una segona part, amb paraules recurrents que poden plantejar dubtes. Com es va decidir si una paraula era admesa, admesa amb algun advertiment o no admesa?

Nosaltres ens vam proposar optar pel català normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) sempre que poguéssim, però mirant què feien els altres mitjans. Tot i així, en el dia a dia et vas trobant paraules noves i has de veure com ho resols. Per exemple, jo en castellà fa vint anys ja em barallava amb la paraula “Internet”, que és un nom comú que ve de l’anglès. Truquem per telèfon, escoltem la ràdio, mirem la televisió i consultem per internet. Per tant, “internet”, en castellà i en català, ja la posem amb minúscula inicial, tot i que no està acceptada per l’IEC. Una vegada, a finals del segle passat, li vaig fer una consulta al director de VilaWeb, Vicent Partal, i em va dir que aquesta paraula l’havíem d’escriure amb dues majúscules: “InterNet” , per Inter+Network. I jo que precisament el que volia era tenir suport per fer-ho més fàcil… Aquí tot és més lent. Un company em deia: “Internet no és un nom comú, perquè no hi poses l’article”, però tot va evolucionant, i ara ja parlem de “la internet de les coses” i la Real Academia Española ja ha acceptat la paraula en castellà. Des del segle xviii fins a bona part del segle xx els escriptors van ser la referència a l’hora d’incloure una paraula al diccionari. Però a partir de l’últim terç del segle xx han estat els mitjans de comunicació. Al Diccionario Panhispánico de Dudas, hi ha cites d’escriptors, però la majoria ja són referències que provenen de mitjans. I a partir d’aquí es fa la norma.

 

Hi va haver debat intern a la redacció al fer el pas a les dues edicions?

El redactor que escriu en un mitjà de premsa escrita no pensa en la traducció, s’hi troba, i si tens una frase amb l’adjectiu “cuyo”, en castellà, la traducció automàtica al català és molt difícil. Les concordances de gènere i de nombre no sempre funcionen. Alguns companys de La Vanguardia van entendre que amb l’aparició de l’edició en català els estàvem demanant que baixéssim el nivell de la llengua… I els vaig dir: “Al contrari, jo us estic demanant que escriviu tan florit com considereu”. El català dels mitjans era una llengua més planera perquè tothom l’entengués, però ara ja no cal que s’abaixi el llistó. Hem volgut mantenir un llenguatge ric i elegant en les dues llengües, gràcies a l’esforç de tots. I és que el text, quan es tradueix, no pot perdre la qualitat lingüística ni literària de l’original. El que és evident, això sí, és que una mateixa persona escriu diferent quan redacta un tuit o quan elabora un article per a un mitjà escrit.

 

Tenen previst fer difusió del Llibre d’estil ‘La Vanguardia’ a les escoles i a instituts, per apropar el seu model de llengua a l’àmbit educatiu?

Ja m’agradaria, però el que passa és que un llibre d’estil és, per definició, una eina interna. En aquest cas, una eina interna per als redactors de La Vanguardia i que hem publicat perquè hem volgut deixar constància del que hem decidit anar aplicant. A Espanya hi va haver un fenomen quan El País va fer el seu llibre d’estil, que va ser el primer.

 

Era l’any 1977…

En aquells moments no hi havia cap guia semblant i el llibre d’estil d’El País es va convertir en llibre d’estil de moltes oficines i despatxos que no tenien res a veure amb el periodisme. Va ser una eina de consulta. Hi havia un seguit de criteris útils en general. Però per definició el llibre d’estil és només intern, si no seria un manual d’estil, com el Manual de español urgente, de l’Agència EFE, que va aparèixer anys més tard… En el nostre cas, els redactors no acostumen a consultar el Llibre d’estil ‘La Vanguardia’ en paper, sinó la intranet que tenim, amb la màquina traductora, que parteix de la base del Libro de redacción ‘La Vanguardia’, que vaig coordinar el 2004 quan només publicàvem l’edició en castellà, i té en compte també tot el treball d’equip d’aquests darrers vuit anys de feina per a l’edició en català.

 

Vostè compagina l’edició a La Vanguardia amb la docència a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Creu que l’assignatura de “Traducció Periodística” que imparteix s’hauria d’implantar també als estudis de comunicació?

El que explico a la Facultat de Traducció i d’Interpretació són les característiques del llenguatge periodístic, perquè si els alumnes algun dia es troben que han de traduir un text d’un mitjà de l’anglès o l’alemany al català o castellà, o a la inversa, sàpiguen de quina manera han d’intentar adaptar-lo. A una facultat de Periodisme no sé fins a quin punt els podria interessar, perquè ja saben com és l’escriptura periodística. Però també podria ser un bon complement, perquè segurament alguna vegada hauran de traduir els seus propis textos.

 

A la columna d’opinió que escriu cada dilluns a La Vanguardia, titulada “Lletra petita”/”Letra pequeña”, vostè reflexiona sobre aspectes lingüístics, tant del català com del castellà. L’any 2011 va rebre el Premio Nacional de Periodismo Miguel Delibes, amb “El rosco de los americanismos“. Què va suposar per a vostè aquest reconeixement?

Va ser el 2011, just quan estàvem preparant l’edició en català. Em va fer molta il·lusió. El que passa és que em va sorprendre que em concedissin el premi per aquesta columna. Els membres del jurat em van dir que jo tenia moltes columnes interessants, però aquesta els va semblar simbòlica, al parlar de la integració idiomàtica de països i cultures, coincidint amb l’aparició del Diccionario de Americanismos de l’Asociación de Academias de Lengua Española. En les meves columnes sempre intento ser divulgatiu, distès, fer una mica de broma. La llengua és aspra i el que procuro és arribar a tothom.

 

Des de desembre de 2017 és membre de la Secció Filològica de l’IEC. Què pot aportar-hi?

Quan m’ho van proposar, també em va sorprendre, perquè crec que hi ha gent molt més bona que jo en aquest camp. El que passa és que hi ha acadèmics que no s’han mogut mai de la universitat i a la Secció Filològica també els interessava l’aportació d’un professional dels mitjans de comunicació, professionals que, de vegades, ens veiem obligats a decidir com resoldre un tema lingüístic avui, perquè surti publicat al diari de demà.

 

Creu que la nova gramàtica i l’ortografia de la llengua catalana, aprovades per l’IEC a finals de 2016, van ser ben rebudes?

Aquest tema és una mica complex. La Real Academia Española fa modificacions sovint i no passa res. Hi ha canvis en el castellà normatiu des de fa més de quaranta anys, però encara trobem que hi ha persones que segueixen posant accents a paraules que avui ja no en porten. Les acadèmies han d’anar innovant. Al segle xix la paraula “farmàcia” s’escrivia amb -ph- (“pharmacia”) i van decidir canviar la -ph- per -f- i si ara l’escrivíssim així es pensarien que estem bojos. Els canvis en la llengua són molt lents, s’haurien d’anar fent amb menys complexos, que no hi hagi por.

 

Com creu que s’implantaran els nous diacrítics normatius en català?

Els nous diacrítics ara s’ensenyaran a les escoles i els nanos no sabran que abans n’hi havia hagut més. Em consta que hi ha persones que es van enfadar amb aquests canvis normatius, segurament perquè no es van saber comunicar prou bé. Des de l’IEC es va treballar la nova Gramàtica de la llengua catalana en paral·lel amb la nova Ortografia catalana i es va considerar que la nova gramàtica havia d’incorporar ja la nova ortografia i això va suposar que l’aprovació d’aquesta nova ortografia es precipités. Si tu decideixes suprimir alguns diacrítics la gent ho pot entendre, però cal explicar-ho bé. De fet, si analitzem els diacrítics que havíem tingut podem arribar a la conclusió que n’hauríem d’haver tingut molts més. Ara tenim dos anys per adaptar-nos a la nova ortografia i gramàtica i la veritat és que encara trobem editorials que estan publicant obres amb els accents diacrítics de la normativa anterior.

 

En canvi, els mitjans de comunicació en català es van posar d’acord per aplicar junts la nova gramàtica i ortografia a partir de l’1 de gener de 2017, entenent que els mitjans també tenen un paper en la divulgació social de la llengua…

Sí, ens vam posar d’acord. Ens va semblar que era una bona proposta fer-ho junts. D’aquesta manera et sens acollit i no estàs sol al món. Com la majoria de mitjans, en aquest cas sobretot de premsa escrita, hi estàvem d’acord, endavant. Ha estat una manera també d’enfortir la nostra llengua i d’ajudar el lector a acostumar-se a veure aplicada la nova normativa en un període de convivència de l’anterior amb l’actual.