L’exercici periodístic a la Xina, no és fàcil

Per | 22/05/2018

Redacció OCC InCom-UAB – Barcelona, 22 de maig de 2018

 

Ser periodista a la Xina és complicat. En un país on es limita la llibertat de premsa, tenir un assistent de premsa és un valor molt preuat. Així ha quedat palès a la 2a sessió del Cicle de debats sobre Àsia, el gran continent  amb el títol “La Xina, tres dècades de transformació accelerada”, al Col·legi de Periodistes de Catalunya el 15 de maig de 2018. L’acte, organitzat pel Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi ha desmitificat alguns tòpics de l’estat asiàtic més poblat del món i ha apuntat les claus de com amb tres dècades, els reformistes comunistes han col·locat la Xina al capdavant de l’economia global.

 

Informació deficient de la Xina

Josep Ramón Giménez, moderador i membre del Grup de Treball de Periodisme Solidari, ha denunciat a la presentació de l’acte que la informació que tenim sobre la Xina no és massa completa i que sovint encara s’associa aquest país, un dels bressols més importants de la cultura i civilització mundial, amb la ruta de la seda o amb Marco Polo o com a inventors de la pólvora i que poc sabem de com s’ha passat del maoisme al capitalisme controlat. En aquesta mateixa línia, Chiao-in Chen, professora del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), des d’una perspectiva històrica ha lamentat que es conegui tant poc de la Guerra Xino-Japonesa abans i durant la segona guerra mundial i considera que és un bon moment per reflexionar sobre la història de la Xina en el 70è aniversari de la Fundació de la República Popular de la Xina, quan els comunistes de Mao Zedong aconsegueixen el poder. “No només va triomfar la revolució, va triomfar el nacionalisme xinès”, diu. “La classe treballadora i la classe pagesa és qui lidera el país”, constata Chio-in Chen.

Ara tot això és un mite, si tenim en compte com està el país. El cas del “nen congelat” Wang Fuman ha popularitzat el problema de la pobresa extrema de les zones rurals. Així com el paper de la dona a la societat xinesa. Durant la Revolució Cultural Xinesa, es va portar a terme una campanya coneguda com les “Noies de Ferro” que animava les dones treballadores a incorporar-se al camp de la indústria pesada per tal de fomentar i reivindicar el paper de la dona. Chiao-in Chen diu que “avui en dia hi ha molta pressió sobre la dona amb una alta formació educativa, alt poder adquisitiu i soltera”. Així mateix, com a últim mite, la professora de l’UAB ha recordat que el dret a vaga està abolit a la Xina des de 1982. Per ella això és impactant, “en un país socialista, la classe obrera no pot fer vaga”.El director de Política, Societat i Educació de Casa Àsia, Rafael Bueno, al debat sobre Àsia descriu les claus per entendre els canvis de la Xina, l’estat més poblat del món, a través del concepte de les cinc W. Bueno obre la seva intervenció amb l’article del professor Gerald Segal, Importa Xina? per demostrar a partir d’autors diferents visions sobre el gegant asiàtic. Per l’expert, recuperar el poder cultural i esdevenir una alternativa a la governança global liderada fins ara pels EUA són dues de les claus que fan de Xina un actor global.

 

La nova potència tecnològica i cultural

Des del punt de vista de la comunicació, Sergi Vicente, periodista, director de betevé i durant 12 anys corresponsal de TV3 a la Xina, va ser testimoni de la transformació del país en la potència mundial que s’ha convertit avui en dia. El creixement accelerat del gegant asiàtic i les seves vivències personals i professionals es narren al seu llibre de recent aparició Xina Fast Forward (Ara Llibres i Península). Vicente confessa que no és un expert de la Xina sinó que ofereix “la visió limitada d’un periodista condicionat pel vector de l’acceleració del canvi”.

Xina és un lloc complex, un territori tant gran com tot Europa. Segons Vicente, un dels grans reptes de la Xina “es convertir-se en potència tecnològica, de la societat del coneixement, d’intel·ligència artificial però també cultural” i lamenta que des de d’aquí encara hi hagi una visió tant simplista del país i perduri l’etiqueta comunista. La Xina és un país pragmàtic, eclèctic, tot i que és cert que és un sistema autoritari.

Vicente coincideix amb Bueno que la Xina vol recuperar el seu paper històric i reclama tornar a ser una potència mundial. La Xina no s’amaga que vol ser també una potència cultural i ara volen potenciar una nova Ruta de la Seda per connectar el gegant asiàtic amb la resta del món. El periodista diu que si la Xina es vol convertir en una potència mundial, aquesta ruta no pot ser d’est a oest sinó que ha de ser de doble direcció. Si la Xina arriba a convertir-se en potència cultural, la cultura xinesa ja haurà canviat.

 

Ser periodista a la Xina

Pel que fa la seva experiència com a periodista, Sergi Vicente afirma de forma contundent que “a la Xina no existeix la llibertat d’expressió” i confessa que la sensació que tenien allà del seu exercici periodístic era com si es tractes d’un acordió. Ells expandeixen o contrauen més o menys segons els seus interessos.

L’última gran expansió va ser amb els Jocs Olímpics al 2008 perquè es volia mostrar al món com un país modern i havia de demostrar que es comportava com qualsevol país avançat del món. A tall d’exemple, es va alliberar la gran muralla digital durant uns mesos: podies navegar lliurement per Internet sense cap mena de trava quan habitualment no és així. Es van adonar que això podia esquerdar i fer trontollar la seva estructura de poder i van tornar a limitar-ho.

El periodista constata que no vol justificar el sistema xinès sinó que relata tot allò que ha observat i ha viscut com a corresponsal. Vicente comenta que “els periodistes occidentals tenen poc accés als mandataris xinesos. La feina periodística d’un periodista estranger és difícil perquè no és fàcil treballar en un lloc on es limita la llibertat de premsa però és infinitament millor que la feina dels periodistes xinesos que si juguen de vegades la feina i de vegades, la vida”. Això no significa que els periodistes xinesos no tinguin ganes d’explicar el que passa al seu país. A la Xina tots els mitjans de comunicació estan controlats per l’Estat. Malgrat les adversitats i les limitacions de l’exercici periodístic, en un país on es limita la llibertat d’informació, quan els periodistes tenen una oportunitat l’aprofiten.

Per acabar, el periodista va voler ressaltar i reivindicar la feina dels assistents de premsa que fan una tasca extraordinària sota moltíssima pressió per part de les autoritats. Vicente va relatar que algun d’ells ha acabat a la presó per espionatge. A la Xina és complicat protegir les fonts i destaca que l’ètica periodística segueix sent un bé escàs. En aquesta línia Chiao-in Chen constata que hi ha periodistes xinesos que s’arrisquen per destapar les injustícies socials del país assumint les conseqüències que això pugui tenir.

Les intervencions van coincidir en una mateixa perspectiva, tots els discursos van ser plenament coherents. De fet, tots els ponents van estar d’acord en què la Xina és un país que vol tornar estar al centre del món.

 

Enllaç relacionat: