Quan Gaziel escrivia a Madrid

Per | 02/05/2018

+ info: El Nacional

Feia temps que el professor Narcís Garolera buscava editor per al plec de 110 articles que el peridista Agustí Calvet Gaziel va publicar el diari madrileny El Sol, durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Me n’havia parlat diverses vegades al nostre estimat Ateneu. M’havia explicat que havia aconseguit reunir tots els articles que el llavors director de La Vanguardia havia publicat al diari propietat de Nicolás Maria de Urgoiti i inspirat, entre d’altres, pel filòsof José Ortega y Gasset. Uns articles publicats en una època de repressió del catalanisme, per part d’un règim que havia desnaturalitzat i aviat faria desaparèixer la Mancomunitat -el projecte pratià, al capdavall, al qual s’havia adherit el jove estudiant Agustí Calvet-, però centrats en la qüestió catalana, com un compromís per explicar la realitat catalana als sectors intel·lectual, reformista i liberal que llegeixen el diari. Una operació molt semblant a la que a la mateixa època emprendran els germans Busquets i el seu advocat Amadeu Hurtado a través de l’adquisició de l’Heraldo de Madrid i El Liberal. El mateix Gaziel ho diu en un dels articles: “La principal razón de mi presencia aquí es la de decir las cosas que no pueden verse desde Madrid mismo. Pero cosas que a veces chocan, no han de ser forzosamente maleas, y mucho menos, malintencionadas”.

Finalment, Editorial Penísula ha publicat aquest plec d’articles sota el títol ¿Seré yo español?. Un periodista catalán en Madrid (1925-1930), en una edició curada i anotada per Garolera i amb pròleg del periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna Francesc-Marc Álvaro. En el pròleg, Álvaro fa una suggeridora aproximació a Gaziel -“el periodista más importante de Cataluña durante la primera parte del siglo XX y uno de los principales de toda España”- comparant-lo amb un altre influent home de premsa del segle XX: el nord-americà Walter Lippmann. Membres de la mateixa generació -de 1889 el de Nova York, dos anys més gran el de Sant Feliu de Guixols- van poder despuntar en l’acadèmia però es van topar amb el periodisme i la Primera Guerra Mundial, que serà determinant per les seves carreres. Per a Gaziel és la consagració com a periodista, per a Lippmann, que viurà la guerra des de dins com a oficial d’intel·ligència, el banc d’experimentació sobre el poder de la informació i la opinió pública. Crescuts a l’ombra de líders com Theodore Roosevelt, l’un, i de Prat de la Riba, l’altre, van arribar al més destacat de la premsa del seu temps. Gaziel, com a codirector i, a partir del 1933, com a director únic del diari dels Godó, esdevindrà un oracle polític per les elits catalanes i espanyoles. Lippmann, va ser una de les plomes principals de The World, Vanity Fair i Herald Tribune. “El americano y el catalán pecaban de ponderados y analíticos, y sentían una gran aversión a opinar cediendo al calentón; se aferraban a los hechos, a la racionalidad y a un tipo de distanciamiento elegante que les otorgaba credibilidad y solidez. Eran enfriadores del instante, huían de los catecismos y buscaban caves explicativas de la noticia con una lucha constante contra el sentimentalismo y la pirotecnia verbal. Conservadores sin ser reaccionarios, demócratas que aspiraban a la reforma constante del sistema, Lippmann y Gaziel ejercían, desde sus respectivas tribunas de papel, como insiders de lujo que querían dar pistas de comprensión al ciudadano y ayudar al gobernante de turno a actuar de la mejor manera, sin descalabros” escriu el periodista vilanoví.