Periodisme internacional, víctima de la crisi econòmica i estructural

Per | 14/04/2018

Redacció OCC InCom-UAB

 

La crisi del periodisme també ha arribat a les seccions d’internacional dels mitjans de comunicació.  Els periodistes, alguns corresponsals però altres freelance, han de fer mans i mànigues per poder informar amb qualitat i amb la immediatesa que exigeix el moment i tot això sumat a la precarietat laboral i el tancament de corresponsalies en indrets estratègics. La secció d’internacional, considerada sovint com la que més prestigi dona a un mitjà, ara és la primera que es retalla. Davant això, la pregunta que ens fem és: la crisi dels mitjans de comunicació afecta a la qualitat de la informació internacional que ens arriba?

Al debat Les corresponsalies, en perill? Crisi del Periodisme Internacional, Queralt Castillo, periodista internacional freelance; Cristina Mas, periodista d’internacional del Diari ARA, i Vicenç Sanclemente, subdirector de Ràdio 4 i ex-corresponsal de Televisió Espanyola (TVE), han reflexionat sobre la crisi del periodisme internacional. Un acte celebrat a Barcelona el 9 d’abril de 2018 a l’Auditori de Universitat Pompeu Fabra (UPF), organitzat per Hemisfèria.cat, un projecte periodístic amb vocació transnacional i amb una mirada crítica.

 

La dificultat de sobreviure com a freelance d’internacional

La sessió, moderada per Martí Puig, periodista i politòleg, arranca amb una pregunta clau: “És possible viure com a freelance del periodisme internacional?” La periodista internacional freelance Queralt Castillo afirma contundentment que “és complicat viure de freelance d’internacional. També depèn de la zona on estiguis. Des del Marroc sí que he venut peces però des de Nova Zelanda, cap. A cap mitjà no l’interessaven ni notícies ni reportatges. També he estat al Canadà, des d’on vaig publicar poquíssim també. En el meu cas he hagut de compaginar el freelance amb altres activitats ja sigui treballant en docència o en altres projectes. És complicat. Les tarifes són conegudes: entre 70-80 euros fins als 100-120 depèn del mitjà. A més un cop treus un tema, en moltes ocasions el mitjà no li vol donar continuïtat. No és que no interessi, és que els mitjans s’han vist abocats en aquesta crisi econòmica global i crisi estructural del periodisme. No vull culpar als mitjans. No és que a les seccions d’internacional no interessen els temes. Segurament es troben lligats de peus i mans. Fer un seguiment d’una història humana i publicar cada setmana o cada quinze dies, no és pot fer. Sempre he estat de freelance i mai a l’altre costat, als mitjans”.

 

Crisi de credibilitat: el monopoli de la comunicació s’ha trencat

La crisi del periodisme està acompanyada de la crisi financera i econòmica de tots els sectors i de la crisi del paper. Ja no es venen diaris. Ara es busca la immediatesa. La irrupció tecnològica ho ha capgirat tot. En aquest sentit,  la periodista d’internacional del Diari ARA Cristina Mas apunta que la crisi té tres vessants: “la crisi econòmica i empresarial que es tradueix amb una davallada dels ingressos publicitaris no perquè la gent llegeixi menys. Hi ha una crisi dels ingressos que entren per publicitat tant institucionals com privats. Després tenim una crisi tecnològica que té a veure amb tots els canvis amb les formes de comunicar i, per últim, hi ha una tercera crisi de credibilitat, el monopoli de la comunicació s’ha trencat per les noves tecnologies”. La crisi no ha afectat al tancament de les corresponsalies del Diari ARA, senzillament perquè no n’ha tingut mai. “Es treballa amb col·laboradors amb un grau més o menys d’estabilitat però no és gent d’staff del diari”, explica Mas.

 

Històries humanes envers periodisme especialitzat

La periodista del Diari ARA afegeix: (des del punt de vista dels mitjans de comunicació) “sembla que la informació d’internacional és de la que més fàcilment et pots despendre perquè seràs menys penalitzat pels lectors per no donar-li l’atenció que mereix, cosa que és un error bàsic. Jo diria que TV3 és una televisió de país i no de província per la secció d’internacional. És poc encertat quan s’està parlant de construir un nou país que no tingui un co-relat, una lectura de la informació d’internacional des de la perspectiva de Catalunya. No correspon a la realitat. El que t’adones és que les històries que funcionen són les que estan ben escrites, ben treballades i les que tenen bones fonts. Això és el que funciona”. Queralt Castillo afegeix que “el que sí que interessen són les històries humanes i personals, no la política del país” i Vicenç Sanclemente apunta que “la millor crònica internacional és la crònica més local”.

 

La cobertura mediàtica de l’Open Arms

Durant el debat, com a exemple d’una bona praxis de tractament d’una notícia d’internacional amb rigor, qualitat i fonts pròpies, s’ha elogiat el cas del seguiment de l’Open Arms, el vaixell de rescat de refugiats al Mediterrani Central: l’amenaça armada d’un guardacostes libi contra el vaixell humanitari i l’actuació de la justícia italiana confiscant l’embarcació. Un equip del Diari ARA es va embarcar a l’Open Arms i a través d’un Diari de Bord, amb  una proposta transmèdia, han explicat les històries dels nàufrags i com és la feina quotidiana dels voluntaris de l’ONG badalonina a la frontera més letal del planeta.

 

Una corresponsalia distingeix el mitjà

El periodista Vicenç Sanclemente, que ha estat sis vegades corresponsal per TVE a Londres, a Mèxic (dues vegades), a La Habana, a Washington i a Pequín destaca la importància de tenir una corresponsalia i no informar des d’una agència. “Em va tocar una bona època i represento a un mitjà tradicional. Com a mitjà públic es va considerar que s’havia d’estar present a diferents llocs del món. Els mitjans es diferencien dels altres tenint gent pròpia a diferents llocs. A principis del 2000 hi va haver un interès per la informació internacional però a partir del 2004 va anar decreixent fins al punt de tancar corresponsalies”. Hi ha autors com els periodistes Felipe Sahagún i  Juan Tato que han estudiat si les corresponsalies estan en perill d’extensió i què és el que et pot distingir. Per Sanclemente hi ha aspectes que et poden distingir: “la més important és tenir fonts pròpies i més directes, coneixement del lloc i del context i que puguis explicar quelcom diferent”.

 

L’eurocentrisme i la manca d’obertura de mires

Martí Puig apunta que hi ha “molt periodisme de declaracions i de vegades té poca relació amb el que està passant realment al país. La crisi del periodisme internacional pot venir derivada del mateix tipus de periodisme que estem exercint” i qüestiona el lloc on estan les corresponsalies. En aquesta línia, Vicenç Sanclemente descriu que  l’estudiant de la UPF Cèlia Roura Masdemón va fer un estudi per analitzar durant quatre mesos quins països sortien reflectits a La Vanguardia, a El Mundo i a El País. Els que més apareixien eren Estats Units, Anglaterra i França amb una diferència abismal respecte els altres. I qui no sortia mai? Xina, Índia, Canadà, ni països petits de Llatinoamèrica. Sanclemente apunta si el problema està en les redaccions centrals. En aquest sentit, la periodista internacional del Diari ARA creu que tot això obeeix a “l’eurocentrisme i destaca que hi ha un problema de manca d’obertures de mires. No s’explica només per les relacions polítiques, econòmiques i de la importància objectiva de les notícies, sinó per relacions i interessos empresarials. Un dels problemes que tenim a casa nostra és a les redaccions: són ben blanquetes, no representen la multiculturalitat i la diversitat d’origen de la nostra societat. A quina gent ens adrecem? Qui mira aquests mitjans? Quina visió del món estem donant?”.

 

El mite del periodisme internacional

D’altra banda, Cristina Mas pensa que “el periodisme internacional està mitificat. Sembla que siguin els grans experts i en el fons la feina del periodista és la mateixa aquí que a l’altra punt del món. El corresponsal té un plus: li contextualitza, li tradueix i li explica al lector, el que està passant. La meva feina a Tunísia, a Atenes, a Palestina, a Marroc és la mateixa que feina que feia pels carrers de Can Anglada, a Terrassa, on vaig començar. Ni més ni menys, ni més ben feta ni més difícil”.