Carmina Crusafon: “La tecnologia és important, però la creativitat és humana”

Per | 19/06/2017

La Dra. Carmina Crusafon, subdirectora de l’Observatori Iberoamericà de la Comunicació (OIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ens parla sobre aspectes clau per entendre el món de la comunicació a l’actualitat a partir de les seves investigacions. Crusafon reflexiona aquí sobre les industries culturals i creatives i les noves responsabilitats que recauen en la ciutadania a l’actual escenari comunicatiu, global i híperconnectat.

 

 

Quin creus que és l’impacte de les noves tecnologies en les pràctiques comunicatives?

L’impacte és transformador. Aquesta transformació tecnològica està modificant les pràctiques comunicatives i multiplica l’espai i els canals comunicatius, tot i que l’essència comunicativa és la mateixa. La tecnologia és un vector que transforma les pràctiques comunicatives i fa perdre l’essència de la comunicació.

 

En el teu llibre La nova era mediàtica: les claus de l’escenari global (Editorial Bosch, 2012), expliques les claus que permeten entendre el funcionament dels mitjans de comunicació en l’escenari actual global. Quines destacaries com a més rellevants?

En el llibre analitzo tres vectors de canvi que conformen l’ecosistema digital. El primer vector és el tecnològic que transforma la manera de comunicar i multiplica els dispositius i la capacitat dels canals comunicatius. El segon vector és l’economia de la globalització i la transformació tecnològica: ha canviat la manera de fer negocis i han nascut nous mitjans i noves empreses disruptives que busquen mercats globals. I el tercer vector de canvi és la geopolítica.  La dimensió tecnològica, econòmica i geopolítica s’ha de contextualitzar en l’aspecte cultural i social.

 

Les indústries culturals i creatives (ICC) són un dels sectors considerats claus per la Unió Europea en el marc de l’estratègia Horitzó 2020. No obstant això, les estadístiques oficials (Eurostat, INE, Ministeri d’Educació, Cultura i Esports) demostren que Espanya no es troba harmonitzada respecte a la mitjana europea en aquest àmbit i que no s’utilitzen criteris homogenis per avaluar el seu desenvolupament i les seves potencialitats. Què persegueix el projecte que esteu treballant La transformació de les indústries culturals i creatives a Espanya: canvi digital, competitivitat, ocupació i contribució al benestar social en l’Horitzó 2020?

Aquest estudi respon a una realitat. La Unió Europea ha fet una aposta molt clara per les indústries creatives amb projectes estratègics perquè són les que creen més ocupació i són dinàmiques i innovadores. Hi ha un projecte europeu vinculat aquesta indústria. En el cas del l’Estat Espanyol partim de la realitat que les competències de cultura estan transferides a les comunitats autònomes. Això implica que tenim les xifres generals de les indústries culturals i creatives estatals del conjunt de l’Estat però desconeixem les dades autonòmiques. Hi ha comunitats com Catalunya i Euskadi que creuen molt amb aquestes indústries i tenen molts estudis i polítiques públiques mentre que altres comunitats, no. Com trasllades la idea que aquest tipus d’indústria és clau i pot ser el motor econòmic?

En aquesta indústria, la tecnologia és important, però la creativitat és humana. La tecnologia no pot substituir als professionals. Ara estem ja al final del projecte, analitzant les dades i elaborant una cartografia amb molts gràfics per posar a disposició dades comparatives entre les diferents comunitats perquè es pugui veure com el període analitzat del 2008-2014, un període de crisi i de sortida de crisi, ha impactat en el sector.

El primer objectiu de l’estudi és poder oferir dades a nivell autonòmic comparables que ens permetin conèixer l’estat de desenvolupament de les indústries culturals i creatives a les diferents comunitats autònomes per veure realment si poden ser un motor de creixement econòmic i a l’hora quines polítiques fan els diferents governs autonòmics. Així mateix, el conjunt de les dades permetran veure quin ha estat l’impacte de la crisi econòmica en aquest sector creatiu.

 

Has investigat sobre els nous models de negoci per empreses de periodisme de proximitat. Cap a on van? Quina és la clau?

El primer canvi en l’ecosistema digital és que no podem parlar d’un únic model de negoci. Abans el model era molt clar: publicitat i pagament del producte. Hi ha diferents components que fan que tu puguis desenvolupar una manera pròpia de model de negoci. No hi ha una fórmula màgica. En els mercats anglosaxons hi ha uns ingredients que són fonamentals a l’hora de crear aquesta premsa de proximitat. La tendència és anar a fórmules adaptades en cada un dels casos. I un altre element fonamental és l’experimentació. No et pots estancar, has d’anar innovant. Això és un canvi important. Abans els d’editors estaven a una zona de confort i ara ha canviat la oferta: s’ha multiplicat de forma exponencial mentre que el nostre temps no ha crescut. Aquesta capacitat d’atenció s’ha de repartir entre més dispositius i mitjans. La clau radica en com aconseguir atraure l’atenció. Els mitjans han de buscar de quina manera poden aconseguir fidelitzar el lector.

 

A un dels teus articles periodístics, deies que “el big data” és la matèria prima de l’economia digital. Quin impacte té en la vida dels ciutadans?

Té un impacte fonamental. En el món digital, les dades són el valor més preuat. El ciutadà ha de ser molt conscient de les dades que dóna de manera gratuïta i inconscient. Ara mateix hi ha un nou concepte de l’alfabetització de dades. Fins ara es parlava de l’alfabetització mediàtica, tot i que segueix primordial. Però la nova necessitat és com aprenen els ciutadans a protegir el seu espai privat i que ofereixen a l’espai públic. L’alfabetització de dades és el nou repte de la ciutadania. Ara mateix encara ens trobem en un estat inicial de la Internet de les coses en el que les coses que estan connectades generen dades. Hi ha països en què les cases domòtiques són una realitat i per això és molt important que la ciutadania prengui consciència de les dades que facilita sense entrar amb l’obsessió. Aquesta consciencia es complementa amb la obligarietat de la transparència de les dades per part de les companyies i els governs. No és tant una tasca únicament de la ciutadania sinó és una responsabilitat de les companyies de fer transparents les dades i de rendir comptes del que estan treballant. Aquesta és una tasca de les polítiques públiques. Ara estem en una transició en que tots experimentem però tampoc cal ser ingenus perquè la tecnologia no és neutral ni innocent.

 

Falta cortesia digital?

Absolutament. La comunicació digital per la seva immediatesa i rapidesa fa perdre les formes. I en comunicació les formes són fonamentals. Hem de reivindicar el paper de la cortesia que equival al respecte a l’altre. La immediatesa i la rapidesa fa que no pensem que estem comunicant i com ho fem. La fórmula ha de ser la cortesia. No hem d’oblidar que hi ha coses que són fonamentals com saludar o acabar un missatge amb un comiat. Es confon proximitat amb informalitat o immediatesa amb informalitat. No són binomis de paraules que van juntes. La comunicació necessita aquestes estructures i el model clàssic comunicatiu: emissor, receptor, missatge i context. Aquesta immediatesa ens fa perdre aquests elements fonamentals comunicatius. Estar connectats no significa comunicar millor. Amb el silenci també comuniquem. El silenci no és buit de significat i per això hem de saber interpretar el context. És un moment important per repensar els models de la comunicació.

 

L’Observatori Iberoamericà de la Comunicació (OIC)

Aquest projecte és resultat del treball realitzat des de finals dels anys 90 pel Laboratori de Prospectiva i Investigació en Comunicació (LAPREC) de la UAB i per la Xarxa de Polítiques de Comunicació Comparades. El 2003 ambdues institucions es fusionen i constitueixen l’OIC, un centre d’investigació acadèmica, de vocació iberoamericana, que promou el treball cooperatiu en comunicació, cultura i desenvolupament humà. És fidel als orígens?

L’Observatori Iberoamericà de la Comunicació és el projecte creat pel Dr. Marcial-Murciano, on jo em vaig incorporar al 2007 a l’entrar a treballar a la Universitat Autònoma de Barcelona. La mirada iberoamericana respon aquell moment geopolític. El Dr. Murciano per la seva trajectòria professional és especialista en comunicació internacional i polítiques de comunicació i tenia molts vincles amb Amèrica Llatina. De les diferents estades a aquests països, va veure la oportunitat de crear un Observatori que permetés veure que passava a les dues riberes de l’Atlàntic: que passava al continent llatino-americà i que passava a Europa. L’Observatori ha agrupat i integrat diferents projectes. La mirada és sempre àmplia en un espai comunicatiu on hi ha una llengua i cultura comunes i s’analitza les necessitats que hi ha en cada moment. La base de l’Observatori és el treball en xarxa. L’Observatori compta amb investigadors distribuïts en diferents espais. L’origen de l’OIC és la recerca però el que canvia són els objectes d’estudi perquè la realitat és diferent. L’interès i la necessitat d’entendre i d’explicar fenòmens comunicatius ha canviat i l’OIC s’adapta això.

 

L’Observatori Iberoamericà de la Comunicació coordina tres xarxes d’investigació i docència. Quins projectes es treballen?

El projecte central de l’OIC i en el què ara dediquem tots els esforços els investigadors és el de La transformació de les indústries culturals i creatives a Espanya. A més de la docència on apliquem innovació a les aules, tenim la formació doctoral. Ara mateix estem co-dirigint amb el Dr. Murciano varies tesis doctorals que això implica molta dedicació.

 

L’OIC té una especial preocupació per les metodologies docents aplicades a l’aprenentatge autònom i el desenvolupament de competències. Quina experiència teniu en aquest sentit?

En aquest sentit no hem fet projectes comparatius sinó que hem aplicat metodologies docents actives en els grups que tenim a les aules de la UAB en l’assignatura de Polítiques de Comunicació, que és obligatòria a tercer curs del grau de Periodisme. En el grup de 300 estudiants hem canviat la manera de fer les classes teòriques amb una sèrie de dinàmiques amb jocs de rols i modificant el model d’avaluació.

Amb l’aplicació d’aquestes metodologies docents innovadores hem detectat un cert impacte. En les classes teòriques hi havia molt poca assistència, només comptaven amb el 30% i canviant amb metodologies actives i avaluació continuada tenim una assistència del 95%.