La difícil relació entre negoci i cultura

Per | 05/03/2017

Amparo Huertas (InCom-UAB) va assistir a la taula rodona Model Audiovisual Nord-Americà. Experiències catalanes als USA, organitzada pel Clúster Audiovisual de Catalunya en el marc del Festival de Cinema Independent Nord-Americà de Barcelona el 2 de març del 2017.

 

El Clúster Audiovisual de Catalunya, en el marc del Festival de Cinema Independent Nord-Americà de Barcelona, va organitzar la taula rodona Model Audiovisual Nord-Americà. Experiències catalanes als USA el passat 2 de març a Barcelona, a la Seu SGAE-Catalunya. L’objectiu de la trobada era compartir l’experiència de productores catalanes que han treballat als Estats Units i que, per tant, han hagut d’adaptarse a la manera de fer nord-americana. Noemí Cuní (Grupo Broadcaster) va ser la moderadora del debat.
David Matamoros (Zentropa Spain), Sergio Moreno (Lastor Media), Felix Balbas (Minimo VFX) i el productor nord-americà Kyle Martin van parlar sobre cinema. Per la seva banda, Albert Grau (Reset TV) va explicar la seva experiència al camp de la televisió. Va resultar una conversa distesa, carregada d’anècdotes personals, però la manera de formular les seves vivències va deixar palès un fort component crític sobre els punts forts i febles tant del model nord-americà com de l’europeu.

 

Vendre una idea

La principal diferència entre el model nord-americà i el model europeu són les vies per a obtenir finançament i, en conseqüència, també les obligacions que aquestes impliquen. Als Estats Units el principal objectiu és aconseguir que un inversor privat s’interessi pel teu projecte i, un cop assolida aquesta fita, comença la pressió que suposa assumir que el teu producte ha de ser obligatòriament rendible. A Europa el sistema obliga a estar pendent de les convocatòries públiques, però es va parlar especialment del cas espanyol, on els propis impresos ja donen compte que s’ha de renovar la manera en que la política veu les indústries culturals i creatives. Però tampoc no es tracta d’admirar de forma acrítica el model nord-americà, tot té les seves avantatges i desavantatges, van matisar els participants.

David Matamoros va incidir sobre les diferències al procés que implica vendre una idea. A Amèrica del Nord la predisposició a rebre una proposta és molt més elevada i engrescadora, malgrat que has d’arribar a convèncer-les en 10 minuts de que la historia és rendible, monetariament i com a espectacle. Has de saber demostrar que el teu guió és «bankable» (finançable) als primers minuts de la negociació. Segons Kyle Martin, les dues qüestions que preocupen als possibles inversors són, per una banda, els actors que intervendran i, per l’altra, el sistema d’impostos que s’aplicarà.

Sergio Moreno va afegir, com a element positiu, que tot és immediat: un cop la idea és acceptada, totes les passes posteriors són molt ràpides. Tot és pactat i negociat abans de rodar, fet que a vegades resta flexibilitat al desenvolupament del rodatge. En relació al sistema europeu, Matamoros, a més a més, va criticar l’actitud que es troba als mercats audiovisuals, on l’ambient és poc motivador, s’ha de repetir moltes vegades el mateix discurs i això acaba minvant l’interès d’uns i d’altres.

De cara a les possibles aliances per a consolidar amplis mercats, es va mencionar el projecte Ibermedia, defensant la idea de que seria necessària una major implicació de l’Estat espanyol. «A vegades no és qüestió de més diners, sinó de canviar de política», va dir obertament David Matamoros.

Albert Grau va parlar especialment sobre la seva experiència al voltant del reality Yo soy el artista. Grau va deixar clar que el procés de venda d’un programa televisiu acostuma a ser molt llarg, però alhora també va remarcar la importància de la població hispana com a target, el públic llatí. Al seu cas, després d’aconseguir-ho, van haver d’establir una oficina a Miami, van haver de contactar amb una productora local i després es van donar tot tipus de negociacions entre les cadenes de televisió implicades. Ara bé, potser encara son més importants les qüestions legals, va manifestar. Per exemple, i arran de l’experiència amb Yo soy el artista, Albert Grau va indicar que als EEUU és molt més complicat el procés per a demanar permisos editorials per a l’ús de les músiques.

Els participants van estar d’acord amb la idea que la narrativa nord-americana juga amb avantatge, doncs ha sabut implantar-se a tota arreu. El domini de l’imaginari estatunidenc és inqüestionable. Es va comentar que Amèrica del Nord ha sabut adaptar perfectament la narrativa literària irlandesa al guió audiovisual. De fet, els ponents van mostrar-se d’acord amb l’expressió: «si la historia viatja, viatja amb l’idioma que sigui», referint-se al fet que mai han tingut problemes amb l’ús del català als seus llargmetratges. Segons els participants, el factor clau de cara a l’èxit d’un guió és la seva capacitat per a generar empatia.

Altra diferència entre els dos models de negoci té a veure amb les audiències. Als Estats Units, el gènere de la pel·lícula no és suficient per a determinar el target. Allà es té molt clar el públic al que s’adreça el producte i el pressupost s’acaba adequant proporcionalment al seu volum. No s’està pensant sempre en públics generalistes. Aquesta manera de fer provoca moviments molt interessants, com les «TV pilote seassons», a les que s’exhibeixen primers capítols de propostes de series televisives.

 

Diferents maneres de fer

La nomenclatura que es fa servir per a determinar les professions vinculades a una producció audiovisual és molt més tancada als Estats Units que a Europa. Per tant, una de las primeres qüestions a aprendre són aquests noms i les seves funcions. Felix Balbas va incidir en la jerarquització que això implica. Això, per una banda, deixa clar les tasques de cadascuna de les persones que intervenen i, per l’altra, pot dificultar les relacions transversals.

També es va alertar que a Europa s’hauria d’estar més preocupat per afavorir el desenvolupament professional de nous creadors i creadores, es a dir, caldria generar una «cartera de talents». Felix Balbas va indicar com a exemple Pixel-Disney. L’única manera de renovar les narracions i els formats és permetent que gent jove desenvolupi els seus projectes i això requereix inversió.

Al final de la trobada, es va remarcar que gairebé totes les experiències explicades necessitaven de l’assessorament legal. Totes les operacions internacionals impliquen una important despesa en aquest tipus d’assessorament. Cal treballar amb especialistes a l’àmbit del Dret dels Mitjans i la Tecnologia, sobretot quan es treballa amb coproduccions on participen diferents països.