Les memòries periodístiques de Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca en comunicació social a Catalunya

Per | 30/01/2017

Marta Civil i Serra (InCom-UAB) ressenya el llibre de Wifredo Espina Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (Lleida: Pagès Editors; primera edició, gener de 2016).

Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista és una obra que barreja records familiars d’infantesa i joventut fins a la maduresa, en un text en el qual Wifredo Espina aprofita per reflexionar sobre les vivències de tota una generació marcada per l’esperit de supervivència durant el franquisme. Repassa la falta de llibertat d’expressió durant la dictadura i com, a partir de 1975, amb la mort de Franco i l’inici de la transició democràtica, es va poder teixir un nou panorama polític, social i econòmic, gràcies a les reivindicacions de la societat civil i la voluntat d’entesa entre els principals partits polítics ―els del govern i també els de l’oposició― que van esforçar-se per arribar a un consens en àmbits considerats fonamentals per poder assolir una democràcia plena.

Estructurada en un prefaci, 22 capítols i un darrer text de tancament denominat “L’últim full”, l’obra deixa testimoniatge de l’experiència periodística de Wifredo Espina a Madrid i, ja de retorn a Barcelona, la seva etapa a la direcció d’El Correo Catalán i al programa d’entrevistes que va fer per a Televisió Espanyola, des dels estudis de Montjuïc. A més, també s’endinsa en la relació que va mantenir amb diversos intel·lectuals i polítics clau de la transició espanyola, com els expresidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol, l’expresident del Govern espanyol Felipe González, o els periodistes i escriptors Josep Pla i Manuel Ibáñez Escofet.

 

 

Per als estudiants, investigadors i docents del camp de les Ciències de la Comunicació, penso que aquest llibre interessa sobretot per tres motius. En primer lloc, perquè explica com l’autor va impulsar la redacció del text sobre el secret professional i la clàusula de consciència que s’incorporaria com a part de la Constitució Espanyola de 1978, encara vigent avui dia. En segon lloc, perquè descriu com l’entorn polític i social a mitjan dels anys vuitanta va permetre crear el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de la Generalitat de Catalunya, del qual ell en va ser fundador i director durant els deu anys que va existir (1987‒1997), i el paper que va exercir aquesta institució en la projecció de la recerca en comunicació catalana al món. Finalment, un tercer aspecte per a mi també rellevant és la reflexió crítica que aporta l’autor sobre l’exercici de la professió periodística i l’organització dels ensenyaments en ciències de la comunicació, en un moment tan delicat com l’actual, de replantejament i debat sobre si cal modificar o no l’estructura, disseny i durada dels estudis.

 

La clàusula de consciència i el secret professional dels periodistes

Wifredo Espina, nascut a Vic el 1930, es va formar en dret i periodisme i fou directiu de l’Asociación de la Prensa de Barcelona, des d’on va ser promotor i redactor d’una proposta de text sobre la clàusula de consciència i secret professional que va ser introduïda a l’article 20 de la Constitució espanyola de 1978. Avui, quasi quaranta anys més tard, el col·lectiu professional de periodistes està protegit a Espanya per aquesta ‘clàusula de consciència’ (considerada la integritat deontològica del periodista davant de fets produïts en el sí de l’empresa periodística que la qüestionen), i el ‘secret professional’ (definit com al dret del periodista en el qual s’empara per no haver de revelar les fonts pròpies d’informació ni les dels professionals que hagi conegut en l’exercici de les seves funcions).[1]

Segurament, el doble vessant formatiu en dret i periodisme de Wifredo Espina va ser decisiu per a poder incidir en les negociacions polítiques amb els ponents de la comissió redactora de la Constitució, i que va permetre que finalment la clàusula de consciència i el secret professional dels periodistes es poguessin incorporar a la Constitució en un dels apartats més rellevants, el dedicat als “drets i deures fonamentals”, en concret al capítol II (Drets i llibertats), secció 1a (Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques).

 

El foment de la recerca en comunicació, des del CEDIC

Paral·lelament a l’interès per la professió periodística, Wifredo Espina també va cultivar un interès per a la recerca en comunicació social que va culminar en la creació del Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de la Generalitat de Catalunya, l’any 1987, coincidint amb l’interès de l’administració catalana en poder tirar endavant un centre d’aquest tipus i del qual ell en va ser el director, durant la dècada que va funcionar, entre els anys 1987 i 1997. “Val a dir que la idea no era pas del tot original meva, ja que en el II Congrés de Cultura Catalana [1986] i en el I Congrés de Periodistes Catalans [el 1978] s’havia llençat la idea d’un institut públic de la comunicació dependent de l’administració catalana. Vaig recollir, bàsicament, aquesta idea i vaig decidir anar per aquí” (pàg. 211).

En els capítols dedicats a la creació del  CEDIC, Wifredo Espina justifica els motius pels quals va tenir clar que el Centre havia de ser de “caràcter científic, independent i plural” (pàg. 213) i com ho va defensar davant de l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, que li van donar confiança.

També destaca l’equip executiu i assessor que va formar part del CEDIC i com junts van poder tirar endavant diverses iniciatives especialitzades rellevants (col·leccions editorials, obres de referència, monografies, directoris, simposi i congressos, trobades científiques i fòrums de la comunicació)[2]. També s’atreveix a parlar, en primera persona, sobre com li van notificar la dissolució del centre, en contra de la seva voluntat, l’any 1997, uns fets que critica, tant pel contingut com per la forma.

Per a les persones que no van conèixer el CEDIC és necessari recordar el paper que va tenir el centre en la divulgació científica i la transferència de coneixements, amb l’impuls de projectes individuals i, sobretot, col·lectius, i el foment de debats intel·lectuals plurals, que sovint comptaven amb la participació no només d’acadèmics de Catalunya i d’Espanya, sinó també d’àmbit internacional (sobretot d’Amèrica Llatina, del món francòfon i també anglosaxó). Van ser uns anys d’aposta ferma per la publicació d’obres d’autors consolidats i, al mateix temps, d’autors novells, que a través del centre tenien l’oportunitat de publicar, per primera vegada, la seva recerca.

En conjunt, i vist en perspectiva, el CEDIC deixà un ampli llegat, que perviu avui en dia, a través de les publicacions que va impulsar i que formen part del catàleg de les biblioteques del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). Es tracta, sens dubte, d’un referent per altres centres de recerca en comunicació que es van crear posteriorment, com és el cas de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB).[3]

 

Reflexions en veu alta sobre l’exercici de la professió

A més del que hem destacat fins ara, Wifredo Espina també reivindica, a l’obra Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, que cal seguir ensenyant a llegir els mitjans d’una manera crítica i considera que la societat en general hauria d’exigir als mitjans públics i privats un major compromís sobre la seva essència i les seves actuacions: “A més, per ser transparents, crec, i ho he defensat sempre, que tots els mitjans, una vegada a l’any, com a mínim, haurien de fer una declaració de la filiació política dels càrrecs principals, si en tenen. I també haurien de declarar el capital que tenen i la titularitat o procedència d’aquest capital, el patrimoni, els deutes, els crèdits, els principals anunciants… Això els privats.”

“Els públics han de ser totalment professionals, plurals i demòcrates. En canvi, als privats se’ls pot exigir transparència, no que tinguin una línia a seguir, o una altra. Tot allò que empenyi un mitjà de comunicació privat a seguir una línia a través d’articles, publicitat o trucades al gerent o al director, és voler manipular-lo” (pàg. 252).

En aquest sentit, Wifredo Espina recorda certa discrepància que va tenir amb l’aleshores subdirector d’El Correo Catalán, l’escriptor i periodista Manuel Ibáñez Escofet, a l’hora de definir què és ‘periodisme’. Per a Ibáñez Escofet “el periodisme és un ofici, i jo sostenia que és una vocació i una professió” (pàg. 255).

L’autor defensa que el llicenciat i aspirant a periodista hauria d’interessar-se per estudiar les disciplines sobre les quals haurà de treballar. “Si els periodistes han de tractar d’economia, de política, d’història, de geografia… del tema que sigui, han de saber bàsicament de què parlen. No sóc gaire partidari de la carrera de periodista de quatre o cinc anys, com era abans. La meva idea és una carrera curta, tecnificada, però sobre la base d’una altra carrera pel cap baix. Que el llicenciat i aspirant a periodista tornés a la universitat a aprendre les tècniques del periodisme i un llenguatge més planer.” / “També crec que l’empresari periodístic hauria de passar per una escola de periodisme. He dit l’empresari, el qui dirigeix l’empresa, no el propietari. I més que això, hauria de tenir una idea clara dels conceptes periodisme i empresa periodística, i del de servei públic d’aquesta empresa” (pàg. 255).

Es tracta d’un llibre que neix amb la voluntat d’interpel·lar el lector, que reivindica la defensa de l’exercici ètic del periodisme enfront dels poders i interessos econòmics, empresarials i polítics, amb exemples i, de vegades, amb noms i cognoms, que fan més nítides les seves reflexions. Unes reflexions que segurament no agraden tothom, però que permeten aportar nous punts de vista en el debat obert sobre el futur de la professió i dels estudis universitaris en comunicació, en un any cabdal en el qual el Govern d’Espanya haurà de confirmar si opta pel desplegament total de la Llei Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), coneguda popularment com a “Llei Wert”, amb la modificació de la durada dels ensenyaments universitaris grau i màster oficial que s’imparteixen actualment, o si, per contra, s’arriba a un acord entre tots els partits polítics per aturar-ne el seu desplegament i repensar cap a on es vol anar.

Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (2016) se suma a la trajectòria de l’autor en la seva reflexió crítica sobre política, periodisme i recerca en comunicació social, que ja havia iniciat en les seves obres anteriors: Converses (2004), Centre d’Investigació de la Comunicació: Una institució catalana oberta al món (2005, del qual n’ha estat editor), Política y Periodismo (2006), Temps de Rauxa (2007), Crítica de la política impura (2009), Democràcia inacabada (2010) i Globus Punxats (2013).

En síntesi, un llibre de memòries escrit a mode de confessió pública, amb una prosa directe, sense perdre l’estil irònic tan característic de l’autor, que Wifredo Espina tanca amb unes reflexions finals sobre com ell veu el panorama polític actual a Catalunya i a Espanya, amb dubtes i incerteses sobre el futur, que ja havia deixat entreveure en alguns articles d’opinió publicats en mitjans de premsa escrita i també al seu blog personal.

 

[1]  Vegeu: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado (2016): Constitución Española (edición actualizada a 5 de abril de 2016) [en línia]. Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado [inclou versió en castellà, basc, català i gallec]. “La Constitució Espanyola. Títol I (Dels drets i deures fonamentals), article 20. Es reconeixen i es protegeixen els drets: (…) d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.” http://www.webcitation.org/6neuEtknv

[2] Per aprofundir en les línies d’actuació, les trobades científiques i els estudis i informes que va promoure i publicar vegeu: Espina, Wifredo, ed. (2004): Centre d’Investigació de la Comunicació. Memòria d’una institució catalana oberta al món (1987-1997). Moià: Gràfiques Íster, pàgs. 21‒65.

[3] L’InCom-UAB va néixer el 18 de desembre de 1997, quasi mig any després que el CEDIC deixés de funcionar com a tal.